Alec Hansen: "L'austeritat castiga més els joves, que no han creat aquesta situació"

Quan estudiava economia a la universitat, un professor va demanar als alumnes quina feina considerarien el punt àlgid de la seva carrera. Alguns volien dirigir el Banc Mundial, d'altres l'FMI, i així. Menys Alec Hansen, que va dir que ell volia ser el primer economista de la Lluna. Havia vist 2001 una odissea de l'espai i calculava que per a aquell any hi hauria una colònia d'uns 50.000 humans vivint al satèl·lit, amb problemes específics per solucionar. Hansen, expert mundial en clústers, ha visitat Catalunya, una potència en aquesta forma d'organització empresarial, convidat per ACC1Ó. S'ha reunit amb els directius dels principals clústers catalans.

¿Encara somia a ser el primer economista de la Lluna?

Evidentment, ara ja sabem que trigarem molt de temps a habitar la Lluna, jo ja no ho veuré. Però sí que m'he estat preparant per adaptar-me a qualsevol paradigma. I he fet una feina que s'assembla bastant al que jo volia aconseguir: solucionar problemes en llocs molt diversos i diferents dels habituals. Com a consultor de clústers, he treballat als cinc continents, en entorns molt diferents.

En què consisteix ser consultor de clústers?

Doncs a ajudar una indústria sectorial que comparteix un mateix territori. La feina es basa a saber identificar els líders d'aquesta indústria i convèncer-los que poden treure més profit treballant coordinadament que si ho fan cadascú pel seu compte.

Com va decidir fer-se economista?

El meu pare ho era. De petit vaig viure a l'Iran, a finals dels anys 50. Era una època molt interessant, tot i la dictadura. Després ens vam traslladar a Washington i el meu pare va treballar per al president Kennedy, que vaig poder conèixer personalment dues vegades. Jo encara era un nen, però me'n recordo molt i també del xoc que va ser la seva mort. Més endavant vaig començar a estudiar, però com a químic, i a mitja carrera vaig voler fer el salt. Vaig consultar-ho amb el tutor, perquè patia per si no havia desenvolupat prou les matemàtiques. Em va dir: "No et capfiquis per les matemàtiques, és la lògica econòmica el que compta".

Al film Margin call es veu com els productes financers s'han sofisticat tant que només uns quants experts dins l'empresa -no pas els directius- entenen la lògica profunda de les fórmules matemàtiques.

Això és el que explicava l'altre dia als empresaris catalans. Crec en l'anàlisi econòmica, però per desenvolupar un clúster i fer-lo avançar el que importa és tenir habilitat a fer que passin coses i identificar els líders potencials: líders del teixit industrial, però també de l'universitari i de l'administració.

Quin paper ha de jugar l'administració?

Posar-ho fàcil. Si la inciativa d'un clúster és de les mateixes empreses, aleshores el percentatge d'èxit és molt elevat. Quan qui ho impulsa en primera instància és l'administració, la ràtio d'èxit baixa molt, perquè busca resultats molt immediats, lligats als cicles polítics.

Quina impressió s'endú, dels clústers catalans?

Només he pogut fer-me'n una visió al vol. Però detecto una fortalesa en disseny industrial, influïda per la tradició artística del lloc.

¿Els temps de crisi són un mal moment per impulsar els clústers? Si totes les empreses miren per la pròpia supervivència, deu costar més que es coordinin.

Al contrari. La crisi és el moment idoni per aplicar polítiques de clúster. Ho tenim estudiat i el segon factor que els afavoreix, després de la concentració geogràfica, és la sensació d'urgència. La política de clústers va sobre canviar maneres de fer. I quan tot va bé, ens costa més trencar la inèrcia.

En tot cas, passarà aviat, la crisi?

Sóc molt pessimista sobre com Frankfurt està gestionant l'euro. Els Estat Units avui ja han entès que l'austeritat és un mal camí, perquè l'atur és massa alt. I això que és molt més baix que el 25% espanyol. Cal estimular l'economia. Encara que sigui devaluant la moneda una mica. A Europa és una mica més complicat. Però hem de saber que l'austeritat està castigant més els joves, que no són els que van crear aquesta situació. La gent que està patint no aprendrà cap lliçó pel fet d'estar a l'atur set anys en comptes de dos. Els responsables són els bancs que van concedir crèdits absurds. I també els reguladors.

Molts dels nostres joves estan emigrant. On li recomanaria anar a un emprenedor, si l'hi preguntés?

Als BRICS [Brasil, Rússia, Índia, Xina] hi ha moltes oportunitats, tot i que el model xinès no és gaire del meu gust. Jo també tinc l'ull posat a l'Àfrica, hi veig coses interessants. En tenia una visió estereotipada que ja no tinc. I són gent molt més com nosaltres del que creiem. I hi ha moltes oportunitats. De jove vaig anar a l'Iran a trobar feina: vaig rebre tres ofertes la primera setmana. Després va venir la revolució de Khomeini i vaig marxar. Però no cal posar la integritat en risc: només acceptar endinsar-se en el que és desconegut. Etiòpia, Botswana i Sud-àfrica són tres països interessants que tindria en compte.