La NBA va sancionar de per vida el propietari dels Clippers, Donald Sterling, per haver fet comentaris racistes durant una conversa privada. “Aquest comportament és contrari als principis d’inclusió i respecte que formen la base de la nostra lliga, que és diversa, multicultural i multiètnica”, va sentenciar el comissionat Adam Silver. Sense romanços. La condemna va ser tan unànime que va incloure els aficionats i els jugadors de la franquícia de Los Angeles, que van mossegar sense por la mà que els alimentava. Ningú es va quedar al marge de les protestes. El moviment de repulsa va ser tan gran que la NBA va aprofitar la seva força per posar en marxa una campanya de màrqueting. “We are one ” és el lema que apareix en unes samarretes que es poden comprar a la botiga oficial de la competició.
A l’altra banda de l’oceà les coses funcionen d’una altra manera. Centenars d’aficionats del Vila-real es van manifestar fa uns dies per criticar la sanció que un dels seus socis va rebre després de llançar un plàtan a Dani Alves. El club de la Plana Baixa va tenir una actuació exemplar, identificant i expulsant de per vida el seguidor, però la resposta de l’entorn no va ser tan contundent. Alguns mitjans de comunicació van justificar l’acte, qualificant-lo d’espontani, i van demanar un indult. L’acció no pretenia ser racista, van excusar-se. L’únic llegat positiu de l’acció del Madrigal és una campanya que va condemnar l’acte amb ironia a les xarxes socials. Res més.
Més exemples. Durant un campionat internacional de bàsquet disputat fa uns dies, l’entrenador de la selecció espanyola va establir un atípic crit de guerra abans de cada partit. “ España ”, cridava el tècnic allargant la segona vocal. “ Una ”, responien els jugadors. “ Grande y libre ”, rematava amb la boca petita el seleccionador, que mai s’autoqualificaria de fatxa o de feixista i que simplement volia fer broma. Aquest és el problema. Encara hi ha qui considera l’enaltiment del franquisme com una divertida ocurrència.
D’actes racistes, xenòfobs, sexistes o homòfobs n’hi ha en molts esdeveniments esportius d’arreu del món. Son fenòmens controlats, però convé no ignorar-los. El que els diferencia és la reacció que els acompanya. Mentre que en unes parts del món el rebuig és unànime, en d’altres aquestes accions es minimitzen, es justifiquen i se’n fa broma. La discriminació no és una anècdota i ha de ser combatuda amb totes les forces, des de tots els sectors. Si no, haurem fracassat com a societat.
