Les estrelles de Hollywood sempre han buscat una distracció per als diumenges. Durant molts anys els actors van agafar el costum d'anar a veure els partits de Los Angeles Rams, una franquícia de futbol americà que es va acabar traslladant a Saint Louis. En un primer moment l'arribada dels Lakers a la ciutat no va canviar els hàbits de la faràndula.
Les actuacions de Jerry West i Elgin Baylor, en canvi, van aconseguir atreure Doris Day, una actriu de comèdia que va treballar amb els millors directors de l'època. Va insistir tant que alguns dels seus companys de feina van decidir acompanyar-la als partits, i la presència d'actors com Jack Lemmon, Walter Matthau, Dean Martin i Andy Williams va començar a ser habitual al Los Angeles Memorial Sports Arena, el pavelló que va precedir en el temps el Forum d'Inglewood.
La final de l'any 1962, la primera que els Lakers van disputar contra els Celtics després del seu trasllat a Los Angeles, va servir per popularitzar definitivament la NBA a Hollywood, i va encetar una relació que Leonardo DiCaprio, Denzel Washington, Andy Garcia i, sobretot, Jack Nicholson han mantingut viva. La franquícia va saber fusionar el millor de les dues indústries de l'espectacle i presentar un producte que, gràcies a l'arribada de Magic Johnson, va acabar convertint-se en el famós showtime. Un estil de joc, una manera de viure amb glamur, que Jerry Buss va promoure preocupant-se tant pels sistemes ofensius com pel nivell dels números de ball de les cheerleaders.
Durant els últims 20 anys, l'equip tan sols s'ha quedat una vegada sense disputar els play-off. Enguany, en canvi, la situació és molt diferent: la majoria dels jugadors que porten la samarreta dels Lakers no se la mereixen i l'equip deambula per les últimes posicions de la Conferència Oest. Això sí, la franquícia es manté com la segona més valuosa de la NBA. La clau dels Lakers, com la de la majoria dels equips NBA, ha sigut l'habilitat per adaptar-se al mercat en què la franquícia està ubicada i pensar en la millor manera de mantenir el negoci. Just el contrari que a Europa, on els tècnics imposen els seus models, ignorant la història i la tradició dels clubs que els contracten i els gustos d'uns aficionats que busquen alternatives d'oci per als diumenges.
