Alemanya contra tots. No parlo de la cimera que s'està celebrant entre ahir i avui a Brussel·les, sinó de l'Eurocopa. En els dies previs s'havia dit que aquesta era una (altra) cimera clau per salvar l'euro, però ahir a Brussel·les no quedava clar si la gent estava més pendent de la cimera o de l'Itàlia-Alemanya que s'estava jugant a Varsòvia, 1.300 quilòmetres enllà.
Les cimeres europees són una cosa estranya i poc europea. Comencen tard (a la tarda) i acaben pitjor (a la matinada). Alguns especulen que és una estratègia de Merkel, que aguanta més que ningú i que aprofita que tothom s'està morint de son per aconseguir els millors acords per als seus interessos. Sigui com sigui, aquests horaris impossibles impedien seguir el partit d'ahir a la nit. Potser per això, a l'hora del matx es va encendre un televisor al costat de la sala on estaven reunits els líders del continent.
La versió oficial era que la tele estava encesa per als funcionaris i personal divers que acompanya els presidents i primers ministres. Dubto que Mario Monti o Angela Merkel traguessin el cap en algun moment per veure el resultat (cap dels dos és apassionat del futbol). Però què hauria passat si ahir hagués jugat Espanya? No seria estrany imaginar-se Mariano Rajoy demanant permís per fer una visita al lavabo, com al col·le. De fet, el president espanyol anirà diumenge a Ucraïna a veure la final. Tant se val que la resta de líders europeus haguessin promogut un boicot contra el govern de Kíev com a protesta pel tractament que s'ha dispensat a Iúlia Timoixenko. Futbol és futbol, va dir un savi. Per alguna cosa el diari preferit de Rajoy és el Marca .
Igual que els líders europeus, i a falta de res millor a fer, la majoria dels periodistes que cobrien la cimera estaven més pendents del matx que no del que pogués filtrar qualsevol assessor de comunicació amb ganes d'intoxicar una mica. L'ambient era d'una certa hostilitat cap a Alemanya. No deu ser casualitat que quan va sonar el Deutschland über alles , al principi del partit, algú abaixés el volum per impedir que se sentís. Alguns periodistes estrella ho aprofitaven per treure el cap, com Peter Spiegel, el cap de l'oficina que l'influent Financial Times té a Brussel·les.
Entre els congregats també hi havia el britànic i euroescèptic Nigel Farage, un polític que últimament s'ha fet famós gràcies al fet que els vídeos de les seves intervencions al Parlament Europeu han triomfat a internet. No costa gaire imaginar-se Farage desitjant la derrota germànica. En els seus discursos s'ha lamentat amb agror de viure en una Europa controlada pel país d'Angela Merkel. Farage pot estar tranquil perquè Alemanya ahir va quedar eliminada de l'Eurocopa i no dominarà el continent. Almenys en futbol, que és el que compta.
