ENTREVISTA
Misc 06/12/2019

Lluís Juncà: “Les empreses petites ho tenen molt més difícil per pagar bons sous i innovar”

Entrevista al director general de Promoció Econòmica de la Generalitat

i
àlex Font Manté
5 min
Lluís Juncà : “Les empreses petites ho tenen molt més difícil per pagar bons sous i innovar”

BarcelonaTot i ser enginyer en telecomunicacions, MBA per Esade i haver fet de consultor a Everis i Deloitte, la carrera de Lluís Juncà (Olot, 1982) es va decantar cap a la política des que el 2009 va començar a fer d’assessor d’Oriol Junqueras al Parlament Europeu. Des que es va aixecar el 155 ocupa el càrrec de director general de Promoció Econòmica de la Generalitat. Arriba a l’entrevista en bici.

Una funció del seu càrrec és promoure la competitivitat de l’economia. Què necessitem per ser més competitius?

Pensar en gran. Venim acostumats de tenir sempre un mercat intern molt accessible i que comprava molt, i les empreses, de manera natural, s’havien orientat al mercat espanyol. Amb la globalització això salta pels aires i ara hem de tenir una visió global. Hem de tenir voluntat d’impactar en el món des de Catalunya: no només en facturació, sinó també en innovació.

És famosa la crítica que feia José Manuel Lara Bosch de les empreses catalanes, perquè preferien ser “ cabeza de ratón que cola de león ”. Que preferim tenir el 100% d’una empresa mitjana que el 30% d’una empresa gran. Això és un problema?

Sovint sí, per un problema d’escala. Una empresa massa petita ho té molt més difícil per pagar bons sous, per pagar innovació o per tenir gent amb salaris que es dediquin a viatjar, anar a fires... Les petites empreses tenen coses bones, òbviament. Potser són més flexibles. De fet, les pimes no han abaixat tant els sous com les grans empreses. Per tant, no dic que tothom hagi de ser gran, però sí que la vocació ha de ser créixer. O almenys col·laborar. Dues empreses petites potser no poden exportar a la Xina, però si s’ajunten potser poden pagar una persona per començar a obrir mercat. De vegades encara pequem una mica de la política del campanar: que cadascú tingui el seu tractor, la seva mà d’obra... I de pensar que el rival és el veí de casa, quan segurament el rival és a Kuala Lumpur o a l’Argentina.

Què us diuen els empresaris quan els expliqueu això?

Alguns hi estan molt d’acord. Hi ha molta gent que ja ho fa i no els has d’explicar res. D’altres es queixen de les traves que hi ha perquè les empreses creixin.

Traves fiscals?

Sí. Molts estudis demostren que aquestes traves hi són i que les hem d’anar eliminant, però sovint són bones excuses per no fer el salt. La barrera és més aviat cultural. De no voler-se endeutar o deixar de manar en solitari a l’empresa.

Una altra funció del càrrec és fixar les directrius de l’Autoritat Catalana de la Competència, molt bel·ligerant amb el decret del Govern sobre les VTC. Què en pensa?

L’ACCO s’ho mira només des del punt de vista de competència, que és important, però no és l’únic. En el cas del taxi, aquell decret ens va semblar que servia per aturar el cop, perquè teníem tensió social al carrer, però tothom reconeix que allò no va ser la solució definitiva i ara treballem amb Territori per buscar un marc legal que doni estabilitat.

Cap on anirà la nova normativa?

Hem d’apostar ja per mobilitats que no generin contaminació i soroll. No sé quants cops cal que ens ho digui tothom perquè prenguem mesures determinants. És tan clar com l’aigua que és una discussió gairebé superada. El debat real ha de ser la gestió de l’espai: quin volum ocupen els cotxes, on se’ls permet circular... I que puguin conviure amb bicis, vianants i noves formes de mobilitat. Segurament no té sentit que entrin tants cotxes a Barcelona, per més que siguin tots elèctrics i facin bona olor.

Un altre debat: Airbnb. Un estudi recent diu que la meitat de la pujada del preu dels pisos en zones turístiques es deu a aquesta plataforma. Com s’obre l’economia a la tecnologia i, alhora, es protegeixen qüestions bàsiques com l’habitatge?

Els habitatges han de servir perquè hi visqui gent, però s’ha de donar el dret que els que hi viuen puguin oferir-hi un servei no professional, en aquest cas turístic. Nosaltres el que volem és que les famílies puguin llogar de manera temporal una part del seu habitatge sempre que elles hi visquin. Les noves tecnologies han d’empoderar el ciutadà, però garantint que no hi hagi un traspàs d’habitatges de les famílies cap al turisme. En una ciutat com Barcelona, amb tanta demanda de pisos, no podem perdre parc d’habitatge per dedicar-lo exclusivament al turisme.

Quins altres problemes té l’economia catalana?

Hi ha molts sectors encara orientats només al volum: quants quilos venc de carn a la Xina, per exemple. Hem de pensar més en el valor. Vendré un tall de vedella d’Osona, ben alimentada i feliç, i el vendré 15 cops més car. Pensar en el valor també et permet tenir negocis que sàpiguen veure què tenen de positiu... i de negatiu. El que no pot ser és que tinguem negocis que només comptin el que és positiu i que, en canvi, les conseqüències negatives les assumim entre tots.

Per exemple?

El cotxe. O la carn. No podem mirar només les coses bones i que els costos els assumim entre tots. No té cap sentit. Hem de veure quin valor suma cada activitat, però també quin en resta. Perquè si per fer cotxes resulta que hem estat 100 anys canviant la forma com fèiem les ciutats i ens hem empassat el fum de combustió... I ara tots a córrer perquè això s’ha de canviar. Per a mi és un ensenyament brutal. ¿Oi que fa tres segles l’explotació laboral no era un problema? Doncs hi ha conseqüències negatives que fins fa dos dies no es comptaven i ara s’han de comptar.

Però són sectors que donen feina a molta gent.

Però és que ens les faran tancar igualment. I, en algunes reunions a què he anat, els que més admeten això són els sindicats: no podem seguir subvencionant models de negoci que sabem que no tenen futur perquè contaminen. Ells ja veuen que fa 30 anys potser sí que podies contaminar tant com volguessis i no passava res. Ara els sindicats diuen: “A mi no m’enganyeu amb subvencions que no ens canvien el model de negoci de fons, perquè això és gastar diners avui en un model que tancarà igualment”.

Què vol dir? ¿Que millor no subvencionar aquestes indústries?

Volkswagen o qui sigui no canviarà de política per tres milionets que els doni el Govern avui, o quatre demà. En canvi, si veuen que Catalunya és un centre pioner en proves de l’automoció i que poden agafar les universitats per orientar la recerca i ajudar-los, o que puguin agafar l’AP-7 o Barcelona per fer-hi proves amb cotxes o amb els invents... Són coses més difícils de fer, però hem de fer-les. A base de diners no convencerem la Seat perquè es quedi.

stats