Misc 27/05/2017

Jean Tirole : “Si els polítics són valents, el més probable és que perdin la feina”

L'economista, premi Nobel 2014, ha passat per Sitges i ha presentat 'La economía del bien común', el seu últim treball

i
àlex Font Manté
4 min
Jean Tirole : “Si els polítics són valents,  el més probable és que perdin la feina”

BarcelonaJean Tirole (Troyes, França, 1953) ha visitat Catalunya aquesta setmana per participar a la trobada del Cercle d’Economia i al congrés de la Societat Catalana d’Economia. Ha aprofitat per promocionar el seu nou llibre, La economía del bien común, teòricament dirigit al gran públic. El que més sorprèn d’ell és la humilitat amb què parla, sovint impròpia d’un premi Nobel. És un home més reflexiu que contundent.

A vostè li agrada defensar l’economia i insisteix que és una ciència, però el cert és que la majoria d’afirmacions sobre aquesta matèria poden ser discutides. ¿No passa a gaires ciències això, no?

L’economia no és una ciència exacta per diversos motius. Un és que no sempre tenim les teories encertades. A més, no tenim mai prou dades, i el món sempre està canviant, de manera que no sempre tenim prou informació per poder anticipar ni preveure.

Com vaig sentir quan va esclatar la crisi, si els economistes fossin metges, estaríem tots morts.

Ningú la va veure venir, i jo penso que era perquè ens faltaven dades. Els que tenien la informació correcta eren un grup reduït. Moltes de les coses que van causar la crisi es discutien en la teoria econòmica, però no eren part del debat, o s’ignoraven. També és cert que els experts estan molt qüestionats, i no només en economia. Passa amb el canvi climàtic o en biologia. Si mires a molts llocs, es discuteix el que diuen els experts. Els seguidors de Trump o Le Pen, i també els defensors del Brexit juguen amb això. Als experts se’ls titlla d’elitistes.

Vostè defensa que cal perseguir el bé comú i que, per fer-ho, abans hi ha d’haver un consens social sobre què es considera que és el bé comú. No és utòpic, això? Sent simplista, per a uns l’objectiu és tenir un estat del benestar molt ampli, per a d’altres que la gent tingui diners per pagar-se el que vulgui.

Això és molt interessant... És cert, estem molt lluny tant d’implantar el bé comú com de definir-lo.

El que vull dir és que, per exemple, a Catalunya o Espanya la població molt probablement vol un estat del benestar generós. Però no queda tan clar que vulguin pagar els impostos per mantenir-lo.

Sí, hi ha inconsistència. I és un debat molt complex. Però l’has de fer, no hi ha cap altra alternativa. Has de basar les teves polítiques en alguna cosa.

Afirma que s’han de protegir els treballadors i no els llocs de treball. Pot explicar-ho amb més detall?

Això vol dir que s’ha de trobar la manera d’assegurar que els ciutadans sempre tinguin una feina. És molt important que en puguin trobar una si perden la que tenen. Actualment tenim un sistema que no funciona, com a mínim al sud d’Europa. Però si agafes els països nòrdics, per exemple, els llocs de treball no estan gaire protegits. Si ets danès, pots perdre la feina d’un dia per l’altre, però també trobar-ne una l’endemà mateix. A Dinamarca, la gent no està preocupada encara que el seu lloc de feina no sigui segur, perquè saben que si el perden en trobaran un altre. I tenen un sistema que els formarà en alguna altra cosa per trobar-lo.

Apuntava abans, i afirma al llibre, que la crisi que hem patit va esclatar per un problema d’informació. ¿Vol dir que a Espanya no sabíem que teníem una bombolla?

El Banc d’Espanya, particularment, va avisar que hi havia una bombolla, però no hi va haver cap reacció.

Per tant no va ser una qüestió de falta d’informació.

En aquell cas, no. Pensava més en els EUA, o en l’economia no organitzada, on passaven coses que només sabien els experts i la gent corrent ni es podia imaginar. Però amb Espanya és cert que va ser diferent. Hi havia un avís.

Tampoc gaire gran, eh?

El tema és que potser ho sabien els polítics, però el públic general no. I això és molt important: l’actuació dels polítics va lligada al que sap la ciutadania.

¿Vol dir que la gent no sabia res quan podies comprar una casa i vendre-la al cap de dos anys per molt més?

Una de les coses de què més m’adono és que si la ciutadania no té una bona formació econòmica no pots fer entendre què ens hi juguem. I aleshores és quan els polítics no tenen incentius per actuar!

Si un polític hagués volgut punxar la bombolla el 2005 hauria d’haver pres mesures impopulars, com per exemple eliminar la deducció per comprar l’habitatge.

Sí, dur a terme les polítiques adequades és difícil. Si els polítics són valents el més probable és que perdin la feina.

Per tant, estem atrapats en un cercle viciós.

Com dic al llibre, ens mereixem les polítiques econòmiques que tenim.

¿Creu que ens dirigim cap a un món amb pocs treballadors talentosos i molt ben pagats i, a l’altra banda, molts treballadors mal pagats?

Ja ho hem vist durant els últims 30 anys, és la polarització provocada per la globalització i el naixement de monopolis naturals a les empreses tecnològiques. Als Estats Units algú pot duplicar el sou si té un màster, o un títol, mentre que els que no tenen formació mantenen el mateix salari que fa 30 anys. Això està destruint els països, i crec que empitjorarà. Els economistes som dolents predint el futur, i deixa’m desitjar que m’equivoqui en això. Hi ha una cosa que em preocupa. Els talents d’avui en dia són globals. Ets a Espanya, però si parles bé l’anglès pots canviar de país fàcilment.

¿Vol dir que la polarització no serà només entre sectors econòmics o de la població sinó també entre països?

Sí, a Espanya ja ha marxat molt de talent. I ja no dic a Grècia. Això és un gran canvi. Si no hi ha res per redistribuir perquè els treballadors qualificats estan fora del país, no es pot sostenir l’estat del benestar i desapareixerà. Tot i que soc més optimista del que sembla!

stats