La fallida política de la UE, al descobert

Comença el 2016 i la crisi dels refugiats s’agreuja. En els primers 21 dies de l’any fins a 37.000 persones van travessar la frontera entre Turquia i Grècia en direcció a Europa, i les tensions polítiques creixents deixen més clar que mai que el futur del projecte Europa està en risc.

Es tracta d’un risc que no neix d’avui sinó que s’ha estat covant durant anys, des del no francès i holandès en els referèndums sobre la Constitució Europea, l’any 2005. Des de llavors, hi ha hagut sotragades i polítiques de tot tipus. Amb tot, hi ha un fil vermell que les uneix a totes: la incapacitat de la UE per fer complir les seves pròpies normes.

Va succeir amb Grècia quan es va permetre que s’endeutés molt per sobre de les normes de dèficit establertes als Tractats per por d’actuar contra un estat membre (com abans s’havia permès a Alemanya i França, el 2004). Els governants grecs de l’època són sens dubte responsables del rescat milionari que se’n va derivar i que tants maldecaps ha donat a tot Europa, així com la falta de voluntat reformista dels governs posteriors no els eximeix de la situació que viu avui el país hel·lè. Però cal no oblidar que, quan va entrar a l’euro, Grècia no complia les normes d’accés.

Matteo Renzi posava de manifest aquesta situació al novembre de manera humiliant per a la Comissió Europea: avisava públicament que no pensava fer cas de les recomanacions fiscals que segons la legislació europea la Comissió té l’obligació de fer per evitar el sobreendeutament dels estats. Unes declaracions no gaire diferents del “França decideix sola” que va proclamar el primer ministre francès, Manuel Valls, en el debat pressupostari de l’any passat, just abans que la Comissió concedís un parell d’anys més al país gal per assolir els objectius de dèficit i així dissimular que França no compliria els objectius previstos.

En el terreny dels valors, i el respecte a les estructures democràtiques, el cas d’Hongria té una arrel similar. Fa uns anys vam descobrir que Viktor Orbán utilitzava el govern per restringir llibertats, controlar tota l’activitat econòmica, acabar amb qualsevol aparença d’independència de l’aparell judicial i dur a terme canvis en la llei electoral per minoritzar l’oposició; tot en contra de les condicions que havia signat per entrar a la UE.

Actualment, amb la crisi dels refugiats es repeteix el patró, i països com ara Eslovàquia, la mateixa Hongria o Polònia es neguen a deixar entrar qualsevol refugiat que no sigui cristià, digui el que digui la decisió que legalment ha pres la Comissió Europea d’acord amb la majoria d’estats. La incapacitat per protegir les fronteres exteriors europees malgrat el compromís explícit i legal lligat a Schengen n’és una mostra més. És gràcies a això que Erdogan pot fer xantatge a Europa permetent que un milió de refugiats i immigrants econòmics hagin travessat la seva frontera europea durant el 2015.

La veu de les capitals segueix sent extraordinàriament potent quan no els interessa seguir els acords de Brussel·les, aprofitant el dèficit de legitimitat que té encara avui la UE (¿quan podrem posar el nom de Juncker o Schulz en una urna per decidir qui ha de governar la UE?).

¿Qui ha votat Juncker a Polònia perquè Varsòvia el consideri legitimitat per aprovar la imposició de quotes obligatòries de refugiats? ¿I per recomanar mesures fiscals restrictives a Grècia? ¿I per aturar la deriva autoritària d’Orbán a Hongria?

El problema de fons és que fins i tot en els casos més extrems, com el d’Hongria, es fa difícil que Europa pugui actuar aplicant l’única arma que té: l’article 7 dels Tractats, que permet retirar el dret de vot a un estat membre per vulneració de drets fonamentals. El projecte europeu està tan desprestigiat que l’aplicació d’una sanció com aquesta podria fins i tot provocar un efecte bumerang que acabés amb el país en qüestió fora de la UE per pròpia voluntat.

De moment, però, i més urgentment, la Unió té l’obligació de reaccionar de manera contundent les properes 6-8 setmanes, abans de l’arribada de la primavera, per afrontar la crisi dels refugiats. Si no, en part també per la seva pròpia inacció, un estat membre com Grècia es podria convertir en un camp de refugiats gegant.

Cal una solució europea, però no més brindis al sol que els estats obviaran, com va passar amb l’últim acord de repartiment, en què dels 160.000 refugiats a distribuir només 400 han arribat al seu destí. En cas contrari, el cop a Schengen i la reinstauració definitiva de fronteres nacionals serà irreversible i causarà un perillós precedent per al futur de la Unió Europea tal com l’hem conegut.

Les forces antieuropees avancen, i la divergència en les opinions públiques dels 28 és cada cop més gran. La incapacitat de la UE per actuar i fer complir les pròpies normes provoca de facto que els ciutadans entenguin que les úniques solucions (per bones o dolentes que siguin) només poden provenir de les capitals nacionals.

La UE ha viscut durant anys en un continu brindis al sol normatiu que avui està pagant en la seva justa mesura. El lideratge de Merkel no és suficient i, sense una reforma política que doni força i legitimat democràtica real al president de la Comissió Europea, l’euroescepticisme creixent acabarà per desfer la Unió, o, com a mínim, la paralitzarà fins a convertir-la en una carcassa burocràtica i inútil per resoldre els problemes dels ciutadans europeus.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF