L'#electolab del 27-S: Uns altres debats electorals (més dignes) són possibles!

Cuidem amb respecte, dignitat i protagonisme les persones electores. No com ara, que les hem condemnat a ser consumidores passives d'un espectacle indigne

A l'antiga Grècia, l' agon era la disputa dialèctica argumentada entre mirades contraposades d'un mateix esdeveniment que tenia lloc davant un professor, un jutge o un cor. D'aquí en surt la paraula protagonista –amb agon incorporat–, que era la persona que intervenia en primer lloc, o que fos Antígona –també amb l'arrel incorporada– qui s'hagués de defensar del càstig a què la volia sotmetre el seu oncle Creó. Avui continuem anomenant debats als debats electorals, però en realitat no ho són:

  • No hi ha un debat real, només es tracta de monòlegs, a cop de titulars de laboratori i memoritzats, que queden interromputs per l'estil poc o gens educat o per l'estratègia deliberada de les persones que hi participen.
  • Hi ha un objectiu únic: sotmetre, menystenir i ridiculitzar als adversaris, imposant-los actituds, missatges i narratives com si es tractés de la selva, on l'únic codi cultural és la llei del més fort. Fent ostentació de la manca de respecte pels adversaris, però sobretot envers les persones i també envers mateixos.
  • Es tracta només d'un altre espectacle televisiu: cada cop costa trobar més diferències entre aquests debats i els programes de TV insígnia de la teleporqueria: aparença, testosterona, crits, soroll, "jo-jo-jo", "i tu més!", "jo la tinc més gran!", "t'interrompo quan parles sense cap mirament però quan parli jo no m'interrompis". Els grans absents del debats son l'honestedat, la generositat i l'exemplaritat, expulsant així de l'espai públic la reflexió i la deliberació.

Espanta la imatge d'uns nens petits mirant-se el debat i aprenent com es relacionen els "líders" entre ells per desenvolupar-ho uns anys més tard en la pròpia esfera vital i pública. En definitiva, la política deixa de ser un model en què inspirar-se i esdevé un anti-model per a les persones al carrer. Si l'objectiu és que cada cop les persones s'allunyin més de la política i aquesta cada cop tingui menys reputació, aquest és el format ideal.

Quatre dels set participants els podem considerar outsiders: els partits els situen al capdavant perquè incorporen uns valors i tenen una reputació de les que manquen als partits i als lideratges polítics molt exposats. Volen representar un actiu civil i cívic. Però quan els outsiders entren al plató de televisió es transformen –amb excepció d' Antonio Baños, candidat de la CUP– en robots "de guerra" i drones de la destrucció. Fan igual que les dones en política: en comptes de construir un model relacional propi i diferent, es deixen arrossegar pel model de mascle més fort que han imposat a la vida pública. Candidats, sigueu com sou darrera la càmera. Voler ser qui no sou és un mal consell.

Mentre Albiol i Arrimadas se senten còmodes i forts esdevenint els Donald Trump de la campanya catalana, Romeva es deixa arraconar, només juga a la defensiva, rígid, enfadat, interromput. No encarna la revolta dels somriures que vol encapçalar. Iceta aspira a seduir el seny amb una telegènia neutra que no creï arestes. Rabell cada cop supera més les rigideses pròpies i es deixa anar més, mentre que Baños es posa la normalitat de l'armilla de la no-política. Excel·leix en els codis de la comunicació, gaudeix i sedueix.

Hi ha una altra manera de fer les coses de la qual sí que ens en podem sentir més orgullosos. Si volem debats de veritat, desobeïm els blocs electorals. Facilitem tots els cara a cara possibles entre candidats perquè les persones ho tinguin més fàcil per fer-se el seu criteri. Siguem generosos amb les persones electores i pensem en elles –no amb els periodistes– i facilitem que els candidats puguin arriscar davant 30 persones –indecisos, crítics i abstencionistes– que interpel·lin directament als candidats allò que els preocupa. No tinguem por de l'espontaneïtat, que donaria vivesa i vida als debats totalment guionitzat, ni de les preguntes més dures, perquè representen, a ulls dels espectadors, la millor de les oportunitat per conèixer les dots d'escolta, gestió de la tensió, lideratge, estil, actituds i preparació de tots els candidats. Es tracta de canviar els codis de la força i la imposició pels de la intel·ligència i la seducció. Cuidem amb respecte, dignitat i protagonisme les persones electores. No com ara, que les hem condemnat a ser consumidores passives d'un espectacle indigne.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF