#ELECTOLAB24M

Reforçant el marc autoritari

El poder institucional percep i es mira la indignació, la veu discrepant i la protesta com un atac i una amenaça. És 'lògic', sota la seva òptica, que la resposta sigui violenta. Però hem de témer la paraula?

Entre les imatges més dures i tristes que deixarà la campanya electoral hi haurà la de l'agressió a l'activista de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca al míting de Rajoy a Barcelona. El president espanyol, que es protegia i s'amagava darrere un plasma quan les coses anaven malament, i que va començar a exhibir-se fent el discurs de l''estado de la nación' més llarg des de la recuperació democràtica, ja té un altre problema de percepció. Després de l’autoritarisme de la llei mordassa i les actituds intervencionistes amb els mitjans de comunicació, ara el partit del govern espanyol es consolida en el marc autoritari.

No només seguidors i simpatitzants van aparèixer agredint l'activista de la paraula, sinó que també ho van fer candidats municipals. La reacció de la seguretat del primer ministre és excessiva de totes passades. Les imatges han esdevingut el missatge. I la ràbia, el menyspreu, la violència, el cor agre i el ressentiment rere els cops de bandera i els cops de puny propicien que el Partit Popular Europeu senti cada cop més vergonya –i incomoditat– pels socis espanyols.

L'altre dia va ser Rajoy, fa unes setmanes, el ministre Fernández-Díaz i una activista de Femen, i encara cal recordar  el desallotjament del mateix grup d'activistes al Congrés i les formes despectives del president Posada. Aquest incident va coincidir amb el temps amb la irrupció d'una activista sobre la taula en què Mario Draghi compareixia per donar compte dels acords de la darrera reunió de governadors del Banc Central Europeu. El gest de Draghi, espantat, no té preu.

Però aquestes actituds no entenen d'ideologies. En la darrera campanya electoral, Carme Chacón participava en un míting i uns altres activistes de la PAH van començar a protestar. La reacció dels militants i simpatitzants socialistes també va ser lamentable.

Aquests exemples segueixen un mateix patró i contenen un comú denominador compartit: el poder institucional –cada cop més aïllat i bunqueritzat per la síndrome Moncloa en els despatxos oficials– percep i es mira –cada cop més– la indignació, la veu discrepant i la protesta com un atac i una amenaça. És 'lògic', sota la seva òptica, que la resposta sigui en clau anatemitzadora i violenta. Ens protegim d'allò que ens fa por, fins aquí coincidim. Però hem de témer la paraula?

Si en comptes de percebre la indignació com un atac la normalitzéssim, la imatge, la reputació i el lideratge de Rajoy serien diferents si hagués convidat l'activista a pujar al faristol per exposar les seves demandes, la seva protesta i la defensa de la seva causa.

Hauria estat un cop d'efecte valuós, una mostra de respecte pròpia d'una cultura política democràtica i amb altura de mires: "Acceptem la crítica i la protesta sense arrogància, sense prepotència i sense violència; amb humilitat i coratge". I les imatges de l'agressió ens les hauríem estalviat tots plegats.

A Portugal, mentre el primer ministre Passos-Coelho explicava al Parlament els acords del Consell Europeu que acceleraven les retallades, el públic va començar a cantar la 'Grândola, vila morena', l'himne de la Revolució dels Clavells. La reacció dels parlamentaris va ser de normalitat i tolerància: "Tenen tot el dret a expressar-se, és la nostra obligació ètica com a representants". Cap escena violenta! Qui hauria de tenir por d'una cançó? El factor humà sempre és la millor resposta!

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF