HORITZÓ ELECTORAL

L'#electolab del 27-S: una radiografia de la candidatura del PSC

La valentia d'Iceta per situar-se al capdavant i la imatge de Pedro Sánchez reforcen els socialistes, que arrosseguen el llast d'un partit més petit i d'una proposta federal en el programa que escasses opcions d'èxit

Era el partit que gairebé ho era tot a Catalunya. Va substituir el seus adversaris eterns a la Generalitat, manaven a les principals ciutats del país i el PSOE feia un nou interinatge a La Moncloa. En un moment determinat, les veus plurals necessàries –com ara s'anomena l’existència de posicions diferents dins el PSOE sobre Catalunya– van ser assenyalades i van ser convidades a abandonar el PSC i, entre elles, la seva màxima figura institucional, el president Maragall. Dels 50 diputats al 1999 fins avui, al PSC li'n queden 20 (i un d'ells, Marina Geli, va abandonar el grup al Parlament) i la caiguda no sembla intuir un canvi de tendència a l'horitzó. Ara bé, el "nosaltres tenim la solució" i, si no, hi haurà "frustració" han esdevingut el seu mantra.

1. Suma:

- L'actitud de Miquel Iceta posant-se el barret de capità, quan el vaixell s'enfonsa. Quan el més fàcil era mirar cap a una altra banda i continuar resguardat al 'sottogoverno' i dirigint la cuina del partit, ha fet gest valent. Estratega i comunicador nat, 'charming' personal, sobrevivent –sempre hi és–. Aparell-jerarquia i estructura de partit.

- L'actiu més valuós del que disposa avui el PSC és l'aparença –la imatge– de Pedro Sánchez, que sembla consolidar-se més enllà de les fragilitats, mancances i dubtes interns –fins i tot de l'aparell que el va asseure a la secretaria general– i externs.

2. Resta:

- Iceta, una de les ments més brillants i privilegiades de la política catalana, porta 31 anys cuinant i influint en la vida interna de partit, primer des de La Moncloa i el grup parlamentari socialista al Congrés. Després des del PSC, els governs d'esquerres a Catalunya i del grup parlamentari del PSC. 31 anys dedicats a la vida pública ostentant càrrecs públics. El seu marge i capacitat per oferir renovació és limitat. Mentre altres formacions incorporen talent extern i cares inclusives per oxigenar-se, el PSC s’enroca.

- El posicionament estratègic del PSC era històricament el d’afavorir, convèncer i estirar el PSOE perquè tingués més coratge en termes federals i menys temptacions uniformitzadores (recordem Joan Raventós). Els germans Maragall també ho van intentar: van acollir un desconegut José Luis Rodríguez Zapatero i van ajudar-lo a arribar a Ferraz i a la Moncloa amb una concepció federalitzant de l'estat.

Avui no seria injust assenyalar que el PSOE és qui ha influït en el PSC perquè acabés renunciant a un projecte propi: no al dret a decidir, a una consulta i a un finançament especial per Catalunya. Fins i tot el candidat del PSOE tindrà un espai rellevant i inusual en les imatges, espots i cartells electorals del PSC. Tot i això, el PSOE encara no es refia del posicionament d’Iceta i pressiona per aconseguir més renúncies que no entorpeixin l’esperat retorn a Moncloa.

Després del lideratge de Pere Navarro, mai abans votar PSC s’havia assemblat tant a votar PSOE. Fins i tot hi ha qui defensa que no hi ha diferències. Els matisos, les sensibilitats i els valors diferencials que aportava el PSC al PSOE s’han anat perdent pel camí.

"Jo em sento catalanista", cridava Sánchez a Tarragona. Pot ser seria oportú preguntar-li si es referia al catalanisme de les renúncies o al del president Maragall?

3. Multiplicaria:

- Que un candidat es mostri tal i com és amb independència de si hi ha càmeres o micròfons al davant o no, si s'està en campanya electoral o no, és una bona mesura de l'autenticitat del lideratge. En el cas d'Iceta i la passió amb què pren l'escenari i es deixa anar ballant. No ens imaginem Iceta, pels passos perduts del Parlament recreant l'escena del Primer Ministre britànic a la pel·lícula 'Love, actually'. L'episodi no superarà la categoria d'anècdota.

Iceta vol contagiar la seva actitud vital i moral de victòria, portes endins i portes en fora –malgrat que el partit s'enfronti als seus pitjor resultats electorals de la seva història–. De la mateixa manera, és probable que el públic d'edat avançada –una constant en els mítings del PSC– no acabi d'entendre els motius de la gatzara, i que tot plegat no ajudi a que la política recuperi prestigi i reputació. O en clau de teoria comunicativa, Iceta potser només intenta omplir els espais buits –líquids– abans que els adversaris ho facin, i evitar així que es parlin d'altres elements potser més rellevants.

La coherència ha de ser encara més, un actiu rellevant i un argument perquè els candidats es guanyin la confiança de les persones.

- Abans era el president Maragall qui posava valor polític i liderava la construcció d' un pol compartit d'acció política amb els territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Ara Iceta sembla haver recuperat la utilitat de la idea –que en un passat veia amb altres ulls– i aposta per teixir complicitats amb la presidenta balear, Francina Armengol, i el president Valencià, Ximo Puig, per equilibrar forces de cara al debat de l’abast federal que el PSOE haurà d’anar concretant. Iceta ha presumit d’aquestes visites i ha tret pit, encara que no oblida que hi va com a convidat de pedra. Mentre els seus interlocutors colideren als Palaus de la plaça Manises i el Consolat de Mar respectivament –gràcies a l’ajut de Podem/Compromís/Més–, Iceta només aspira a ser acompanyant de l’oposició. Però entre C’s i PP no tindrà fàcil allò que recomanava Tony Blair a les oposicions: "Keep it simple and coherent".

Iceta proposa de manera pro-activa governs d’esquerres, però les esquerres ja no miren enrere cap a l’estació on es va quedar fa molt temps el PSC, quan era una força central a la política catalana i el pal de paller de l’esquerra, sinó que miren endavant. Els elements que van fer possible aquella etapa son: projecte propi, generositat i utilitat.

4. Divideix:

- Si l'episodi de l'Estatut del 2006 no hagués existit, avui la resposta federal tindria credibilitat. Iceta, però no oblida que el PSC va acabar votant al Parlament un projecte d'Estatut que als seus ulls era excessivament ambiciós, i fou ell qui es va oferir al PSOE per rebaixar-lo mentre Alfonso Guerra ho clamava públicament i no es va asseure al costat català de la taula quan s’estava a punt de compartir la gestió de l’aeroport d'El Prat. No ha oblidat tampoc que fou dels que va assenyalar la porta de sortida de Palau -i del partit- a Pasqual Maragall. L'objectiu era salvar els mobles del PSOE. Aconseguit. Avui és exactament el mateix: "Salvar al soldat Sánchez". Per tant, la credibilitat federal encara s'ha de demostrar i més encara quan no hi ha una demanda social espanyola per un estat federal i hi ha dubtes seriosos que les relacions PSC-PSOE siguin "de caire" federal.

- El consens que proposa Iceta per a l a reforma constitucional passa per un marc multilateral, sense condicions prèvies, que la reforma sigui beneïda pels barons territorials del PSOE , i també pel PP. En aquest terreny de joc la posició catalana tornaria a ser minoritària i només podria renunciar en ares d’un hipotètic consens a l’espanyola.

- La autocomplaença d'Iceta quan l'expresident espanyol, Felipe González, compara el procés amb el nazisme i el feixisme, agradarà molt als seus representants de Societat Civil Catalana, però allunya el PSC de la centralitat i el sentit comú.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF