Cridem, però no ens escolten!

BarcelonaCrec que no és cert que en campanya electoral la contaminació acústica i actitudinal es multipliqui. Sí que hem normalitzat la societat de l'espectacle i la guerra permanent, basada en l'actitud de mascle dominant. No és tant es cridi més -és cert que els impactes es multipliquen- com que ens hem passat quatre anys en permanent codi de guerra i ens hem acabat acostumant.

Hem anat socialitzant en la nostra vida diària la cultura de la confrontació, els crits, les desqualificacions i el menysteniment. Des de les sessions de control al Govern del Parlament, als platós de TV telescombreria, a les guerres absurdes de declaracions i contradeclaracions polítiques que es fan ressò els mitjans; passant pels camps de futbol infantil on els nens veuen com els seus pares vexen i amaguen les seves pors i frustracions darrera la violència verbal i física; o quan el semàfor es posa en verd el cotxe que tenim al davant no arrenca i comencem a maltractar les nostres oïdes amb el clàxon.

Reconèixer-ho és un primer pas necessari per reflexionar i proposar alternatives i solucions. Encara que ens hem passat una legislatura cridant més que escoltant; assenyalant amb el dit i acusant més que proposant i fent pedagogia, els vells manuals diuen que en campanya electoral cal exagerar i gesticular encara més. "Nos conviene tensión", se li escapà a Rodríguez Zapatero a l'acabar una entrevista amb el micròfon obert. Sempre la fràgil aparença!

Cridar no és tant sinònim de fortalesa sinó de la feblesa d'esperit i argumental. Alçar la veu ens allunya emocionalment dels nostres interlocutors. Cridar és viure enfadat; i vivint enfadat i en el conflicte permanent és impossible persuadir o seduir ningú. Quan hom crida busca la destrucció de l'adversari amb el soroll -buit i trist- dels retrets, atacs i acusacions; alhora que aliena, vexa i tracta amb una manca de respecte frapant a les persones espectadores -i a ell mateix.

Serveixi aquest exemple magistral del programa de Jimmy Kimmel, que recull protagonistes de la vida pública llegint tweets que falten el respecte i sovint vexen les persones a qui van destinats. A qui ens apreciem i volem a prop els escoltem, els mirem als ulls, els obrim els braços, els somriem, els entenem, els abracem i els acollim. Ens prestaran l'atenció si els sorprenem i som capaços de fer-los sentir especials. La distància més curta entre dues persones és el somriure. Així es va comportar Obama quan va anar a votar anticipadament a Chicago per a les eleccions de mig mandat (2014).

Per això sobta que els nous moviments regeneradors de la vida política utilitzin els mateixos codis de la testosterona i les actituds d'ahir -de la "vella política" de la que reneguen- per guanyar l'espai públic i el cor i el cap de les persones. No et sentiran més perquè cridis més, i menys si la resta al teu voltant crida com tu. Et prestaran atenció si ets capaç de fer sentir especial les persones. Tindràs més credibilitat i seràs més valent si en comptes de cridar i faltar el respecte als teus adversaris, t'hi adreces amb tendresa, serenor i dolçor.

En comptes de cridar enfadant, proposa a la teva gent que llegeixi, escolti i entengui els arguments dels adversaris. La imatge poderosa dels "clavells dipositats en les escopetes dels militars portuguesos" era exactament això: un gest dolç i una actitud somrient. Així sempre ens escoltaran!