HORITZÓ ELECTORAL

L'#electolab del 27-S: una radiografia de la candidatura del PP

Les capacitats personals d'Albiol i el ple suport de l'aparell de l'Estat juguen a favor dels populars, però la manca d'autonomia respecte de Génova, l'actitud victimista i antipàtica i la inexistència de projecte canvi els perjudiquen

L'estructura i la jerarquia dels partits estatals estableix que les franquícies territorials deuen la seva existència als interessos de la matriu. Quan els objectius no es compleixen i, a més, es resta i es compromet "l'interès general", es posa en marxa la maquinària de substitució per obrir una nova etapa. És el moment de les decepcions, sortir per la porta discreta –i obedient– del darrere i agrair els serveis prestats fora dels ulls públics.

El partit més alfa i que controla l'Estat aspira el 27–S a no ser residual a Catalunya. Sacrifiquen Catalunya per guanyar àmpliament a l'Estat. Per això després de fer sortir d'escena la presidenta –que, atrapada pel seu zel i actituds, havia esdevingut un llast–, han coronat el guerrer com el millor successor i l'antídot per assegurar que la bandera de l'essencialisme sigui superada pel centre polític de laboratori.

1. Suma:

- Son l'actor més poderós de la dialèctica del conflicte: encarnen el Leviatan, el Goliat. Xavier García Albiol és el nou "delegat del govern de l’Estat" 'de facto', el sentinella. Té tota la força de l'Estat al darrere, totes les eines –només així s’entén que, quan el PP presenta la reforma del Tribunal Constitucional, el candidat Albiol sigui el protagonista i el centre d'atenció informativa– i tots els mitjans a la seva disposició.

- García Albiol, avalat pel seu full de serveis: una gestió agressiva del conflicte i la comunicació –com tots els seus predecessors i presidents del Partit Popular a Catalunya–, guanyant les eleccions municipals del 24 de maig millorant resultats, la contundència del missatge i l'ambivalència calculada, la seva alçada i la seva veu profunda el fan més atractiu als ulls dels espectadors i s'imposa als interlocutors, i el seu medi natural és el de la confrontació –cara a cara–, és aquí on se sent i és més fort.

- Si la "recuperació econòmica" havia de ser el mantra de les eleccions del 24 de maig, la garantia de la unitat de l'Estat serà el millor actiu dels conservadors a les eleccions estatals del desembre.

2. Resta:

- Els contraris al sobiranisme comencen el partit amb desavantatge de manera conscient, volguda i premeditada: han deixat el somriure, el discurs de l'esperança i els anhels als adversaris. Han preferit protegir-se en el marc de la imposició reforçant la narrativa de la por, el frontisme, la força, les amenaces i l'odi, les imatges i el posat d'enuig, una posició a la contra, en negatiu, reactiva i a la defensiva. A l'adversari només se'l pot vèncer amb actituds hostils, on convivència és igual a imposició.

- Manca d'un model alternatiu, en positiu, que pugui convèncer i alhora que tingui un alt component atractiu, seductor i que sigui convincent. No hi ha espai per a la dialèctica, només l'adhesió abnegada a la certesa dels seus absoluts: "Catalunya no pot marxar". No hi ha arguments, ni dades, ni xifres, tampoc exemples, i molt menys la seva constatació.

- La presència multiplicada dels 'barons' regionals i la seva desfilada permanent per Catalunya reforça la imatge del partit a l'Estat, però el fa fràgil de portes endins, amb la idea de "necessiten ajut, ells sols no poden".

3. Multiplicaria:

- Un ADN, una cultura política i un model relacional amb el seu entorn i la resta d'actors menys conflictiu i no basat en els codis de la imposició, la submissió i la força. Abandonar el discurs frontista de la por, el càstig i les amenaces i –només– parlar, ja seria un pas significatiu.

- Que el PP de Catalunya aspirés a un projecte autònom, que incorporés mirada pròpia i valors afegits i accents diferencials. El PP de Génova sap que hi ha unes línies vermelles que el PP Basc no permetrà trepitjar, el mateix que passa amb el PP d'Andalusia. En canvi, al PP de Catalunya només se li permet l'obediència i l'adhesió sense matisos. El PP a Catalunya només és altaveu i rèplica de les decisions que es prenen a Madrid. La coronació d'Albiol en seria el darrer exemple.

Quan el ministre  José Manuel García-Margallo es refereix al diàleg i l'admet –i fins i tot esbossa alguna proposta–, el PP a Catalunya, en condicions normals hauria de ser el seu aliat natural, hauria de sortir entusiasta i recollir-les en nom propi per jugar al centre de la pista i no quedar-se en un extrem i de cara a la paret, enfadat.

4. Divideix:

- Les actituds hostils del PP en tot el procés estatutari del 2006, com la recollida de més de 4 milions de signatures en contra; recorrent al Tribunal Constitucional aspectes de l'Estatut català però animant que altres autonomies incorporessin preceptes idèntics; atacant el PSOE equiparant Estatut i independència; les falques de ràdio en la campanya andalusa en relació amb la llengua catalana. Tot plegat se suma a la reputació històrica bunqueritzada dels conservadors amb les reformes institucionals. El seu hàbitat natural és el veto i el bloqueig permanent i ho hi ha alternativa sòlida a l'Estat que sigui capaç de superar-los.

- Ser els campions i guanyar per golejada en el marc de l'antipatia, l'hostilitat i el victimisme és construir els murs d'aïllament afectiu, emocional i de confiança i finalment perdre: "Sol, castigat i de cara a la paret". Albert Einstein sostenia: "Allà on hi ha amor, no hi cap la imposició".

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF