DIADA DE SANT FÈLIX

Els castells no coneixen els horaris europeus

Allioli, escopinyes, neveres portàtils, barrets de palla, enxanetes de 70 anys i taula per a 900

“Els bons castells es fan amb sol, suor i pudor de peus”. Aquesta és una màxima que em van dir quan vaig començar a fer castells d’adolescent en els orígens dels Saballuts (Castellers de Sabadell) que em va quedar gravada a foc. Ahir a Vilafranca, amb el bat de sol que hi queia, i les gotes de suor regalimant-me pel clatell, em va tornar a la ment. De pudor de peus no en vaig notar perquè no era a la soca dels castells com abans, però la vaig substituir per la pudor de cervesa de les llaunes que feien d’estora sota els meus peus. Després de gairebé cinc hores de diada puc dir que la frase és més que encertada.

Era el primer cop que anava a Vilafranca per Sant Fèlix, i em van recomanar que hi anés d’hora per poder aparcar. Quedaven dues hores perquè comencessin els castells i vaig anar a visitar el local d’assaig de la colla local, Cal Figarot, tota una institució a Vilafranca i més que un local, un centre social. Pel camí, les terrasses de tots els bars estaven plenes de castellers de tots els colors esmorzant. El menú a Cal Figarot, però, era de traca i mocador. Desenes de membres dels Verds endrapant una graellada de carn amb pa amb tomàquet i allioli a les onze.

Contra la reforma horària

Ells ho tenen clar, cal omplir bé la panxa perquè l’esforç que faran serà molt gran i no dinaran fins passades les cinc de la tarda. Les diades castelleres, i en especial una de tan llarga com la de Sant Fèlix, fan saltar pels aires totes les teories de la reforma horària. Pobre Fabian Mohedano, haurà de negociar molt amb la Coordinadora de Colles Castelleres si vol que siguem europeus, també amb els castells.

Una hora abans de l’inici de la diada la plaça de la Vila i la plaça Sant Joan -estan una enganxada al costat de l’altra- estan plenes a vessar. Els plataners serveixen de refugi per a alguns privilegiats que han arribat encara més d’hora, i pels que no tenen aquesta sort la JERC i un celler de vins reparteixen barrets de palla gratuïts que desapareixen en un tres i no res. Un 10 per al departament de màrqueting.

Just abans de començar sonen Els segadors i la plaça sencera canta a ple pulmó. Hi ha estelades per tot arreu, i un pilar n’hi afegeix una altra just sobre l’escut de la ciutat al penó que penja del balcó de l’ajuntament. En general, no només per Sant Fèlix, si ets unionista -o constitucionalista, com vulgueu- i t’agraden els castells, no hi ha cap problema. Però si a més tens al·lèrgia a la simbologia secessionista, llavors sí que tens un problema, i dels grossos. De fet, si vius a Vilafranca -o a Valls- i no t’agraden els castells, també tens un problema.

L’anomenada “plaça més castellera de Catalunya” es divideix entre els veterans i els novells que veuen una actuació d’aquesta envergadura per primer cop: 90% a 10%. Aquesta etiqueta que té la plaça de la Vila de Vilafranca segurament té a veure amb el fet que gairebé tothom en sap, de castells. És un gust sentir dos homes grans, que possiblement van ser enxanetes els anys 50 o 60, comentant detalls tècnics del castell acabat de descarregar. “La rengla estava girada” o “el terç ha defensat molt bé dues estrebades del pom de dalt”. Un altre detall que acredita el nom de la plaça és el silenci sepulcral que se sent quan un castell comença a carregar-se. Gairebé 15.000 persones en silenci impressiona molt. I si als principiants se’ls escapa un “ui” quan l’acotxador de torn dubta o el tronc es mou més del compte, el “xxxxtttttt” de l’aire escapant-se entre les dents de milers de persones és eixordador, com un mastegot. Els castells volen silenci i concentració.

900 menús

Fins a les quatre de la tarda la plaça encara està plena com un ou. No es mou ningú. Un altre senyal de plaça experta. Malgrat que no es puguin moure en dos pams quadrats, Sant Fèlix és Sant Fèlix. I si cal portar la nevera portàtil amb beguda fresca i entrepans es fa. N’hi ha que fins i tot porten escopinyes i salsa Espinaler. I a les 17.10 hores toca anar a dinar. Els castellers de les quatre colles ja tenen taula reservada. Els Minyons, per exemple, han fet una comanda de 900 menús. Els restaurants faran l’agost, i mai més ben dit. Jo, però, tinc la mala sort d’anar al Casino, on em diuen que han tancat la cuina i fins a les 20 hores no em poden fer res que no siguin entrepans. Aquests no saben què és Sant Fèlix.

I els castells? L’Efren ja us els ha explicat prou bé, i en sap molt més, però la meva conclusió és que s’ha acabat l’hegemonia dels Verds. Els Minyons i la Vella trepitgen fort.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF