26/06/2016

“Un 2% dels metges denuncien agressions dels pacients”

3 min

BarcelonaUna de les professions de risc és la sanitària, i en especial des de la crisi i les retallades. El doctor Genís Cervantes treballa per demostrar l’impacte que té en els pressupostos públics la violència que exerceixen els usuaris de la sanitat sobre els seus professionals (la violència ocupacional). Fa unes setmanes va participar en la II Jornada de Prevenció de Riscos Laborals i Empresa: Noves Actuacions Preventives en el Sector Hospitalari i Sociosanitari, organitzada per la UOC.

¿La violència ocupacional és un fenomen creixent?

Diria que és un fenomen més visible en l’actualitat. Ara el treballador ha passat a considerar-ho com un fet intolerable i ho denuncia. Malgrat tot, encara anem molt endarrerits respecte a altres tipus de violència, com la violència de gènere. Davant determinades conductes, alguns professionals de la salut justifiquen cert ús de la violència: “És que feia moltes hores que s’estava esperant…”, però cada vegada entenen més que s’ha de denunciar.

Quins tipus diferents de violència ocupacional hi ha?

Nosaltres en diferenciem quatre: una és la violència física, com puntades de peu, cops de puny, però també l’ús d’armes, a vegades; la violència verbal, amb insults, amenaces i intimidació; la violència econòmica, que és contra les propietats del professional, com per exemple punxar-li les rodes del cotxe, i l’última és la simbòlica, que no fa servir la força ni la paraula però sí que exhibeix una arma, envaeix l’espai o deixa una nota escrita. És una manera subtil de fer servir la violència que no deixa rastre. Aquest últim tipus ha augmentat últimament.

Quina és la més habitual?

Hi ha les persones estrategues, les que ja van al centre de salut amb la idea de fer servir la violència per aconseguir un fi, i aquestes van pujar notòriament fins a l’any 2010, quan es van introduir mesures legals, com ara que la violència contra professionals de la salut sigui considerada un atemptat. Les que han augmentat, però, són les persones que, quan arriben i veuen que no es compleix la seva expectativa, surten del seu centre emocional.

Com ho quantifiqueu?

Tenim una pàgina web (www.violenciaocupacional.cat ) en què els hospitals que s’hi vulguin adherir poden registrar els seus casos. Tenim més de 200 centres sanitaris adherits. Treballem sobre una base d’uns 30.000 treballadors de la sanitat, i aquest 2015 hi ha hagut 786 casos notificats. Per tant, estem parlant d’un 2% aproximadament. Però creiem que la dada real és més alta. En els 10 anys que tenim registrats hi ha hagut 7.000 casos notificats.

¿El botó del pànic està prou estès en els centres sanitaris?

Sí, i és una eina més de les que existeixen per actuar en el moment de l’incident, però nosaltres no creiem que sigui l’única. Creiem que és més important la formació en gestió de les emocions i en com atendre aquestes persones, reconèixer si són estrategues o frustrades, i saber reconduir la situació.

Entenc que aquesta formació que diu no està prou estesa, encara, no?

Els indicis que tenim és que, allà on s’ha fet formació, s’han reduït el nombre de notificacions de casos violents, però tot és molt incipient, ja que només fa cinc anys que estem fent aquesta formació, per la qual vam ser premiats.

Hi ha gaires baixes de metges?

Menys de l’1% de les notificacions d’actes violents acaben en baixa, però un 25% tenen repercussions psicològiques inicials. Per això és més important analitzar quin impacte tenen. Les persones que han tingut un impacte de violència alt tenen una valoració molt més dolenta de les condicions de treball, tendència a l’abandó de la professió o complaença a peticions menys justificades de l’usuari. És a dir, si tinc una persona que em demana allargar la baixa sense motiu real, he viscut un episodi de violència i sento que no tinc suport del sistema, doncs li dono la baixa i s’ha acabat. Per això la nostra funció és donar aquesta informació als gestors, perquè sàpiguen que, encara que la majoria siguin incidents sense baixa, sí que condicionen la seva feina, i això costa diners, també. I és el que estem fent: calcular quin cost té la violència.

stats