El temps dels 'sinvergüenses'

Poques coses deuen ser més desoladores que el repudi dels nostres antics mestres. Personalment trobo que la carta que una professora de Sánchez-Camacho va enviar a la premsa hauria de ser un dels grans protagonistes de la campanya electoral. (Els n'adjunto un enllaç, per si no en tenien notícia: http://www.diaridegirona.cat/opinio/2012/10/30/cartes-dels-lectors/588453.html .) La reprovació dels vells mestres, en efecte, ha de ser desoladora; també hauríem d'afegir que és inútil: poc temps després que la professora expressés el seu desconsol per "les barbaritats que dius de Catalunya", el partit de Sánchez-Camacho patrocinava un lamentable vídeo electoral, una autèntica flatulència etnicista, on suposadament molts catalans veurien amenaçat el seu cognom en cas de secessió de Catalunya.

El pitjor de tot és el subtext que amaga el vídeo, que projecta la idea segons la qual hi ha dues Catalunyes, l'autòctona i la importada, quan precisament aquesta societat ha fet, i fa, tots els esforços humanament raonables per impedir qualsevol escissió social. Però aquesta no és la qüestió. La qüestió és que el partit de la senyora Sánchez-Camacho pot anul·lar TV3 a València, excloure el català de l'administració pública a les Illes, castellanitzar els topònims balears, tot això i més: de fet, segons els amics aragonesos de la senyora Sánchez-Camacho aquest article no està escrit en català, sinó en aragonès oriental. Els coreligionaris de la senyora Sánchez-Camacho poden fer tot això impunement. I aquests, justament aquests, vénen a dir-nos que el catalanisme amaga armes massives de destrucció lingüística contra els Garcia o els Sánchez. I amb un afegit incongruent: si segons ells la secessió de Catalunya és políticament, jurídicament, econòmicament i mentalment impossible, per què perden el temps atemorint amb el que passaria si és impossible que passi?

Mirin, jo no sé com definir l'actitud de la senyora Sánchez-Camacho i els seus acòlits, però si el meu iaio aixequés el cap faria servir una paraula catalaníssima: sinvergüenses . I per si cal dir-ho: el meu iaio també es deia Sánchez. ¿S'entén que pateixi una indignació duplicada? Perquè els benvolguts lectors saben que no m'agrada parlar de política, ni tan sols de l'actualitat, però quan la malvolença s'alia amb l'estupidesa no hi ha terme mitjà: si callem concedim, i si aquests dies escrivís, per exemple, sobre la història de Tasmània, es confondria l'amor a la diversitat temàtica amb la frivolitat respecte al que ens envolta. En fi, com que aquest article ja ha quedat delmat per culpa del sanchezcamachisme, almenys permetin-me que acabi posant en comú una experiència recent, i una mica més gratificant.

Fa uns dies vaig tenir l'honor de ser entrevistat per un periodista d'un importantíssim mitjà europeu. Em van citar al rebedor de l'hotel Majestic on, per cert, constato que sempre hi ha tocant un pianista més ensucrat que el paraigua de Mary Poppins. Bé doncs, el periodista era un gentleman anglès, un individu encantador, educadíssim, discretament humil tot i ser una persona amb més influència que un milió de clons de la Sánchez-Camacho. Els entrevistats, de vegades, parlen off the record . Els entrevistadors també: vaig preguntar al gentleman , off the record , si creia possible que Catalunya esdevingués un estat europeu com qualsevol altre. "No -em va contestar-, perquè Europa farà tot el possible per no haver d'afrontar el problema". De vegades ens posseeix l'esperit dels avantpassats, perquè involuntàriament se'm va escapar un sinvergüenses !, i va ser un sinvergüenses tan indignat, i tan sonor, que fins tot el pianista va deixar de tocar. Immediatament després, però, el gentleman va afegir: "I, tanmateix, si vostès perseveren faran un gran favor a Europa: l'obligaran a afrontar les seva contradicció suprema. Si vostès perseveren la Unió Europea no tindrà més remei que contestar a una pregunta: qui mana a Europa? Els estats o la democràcia? I si vostès perseveren a obtenir una resposta, no ho dubtin: serà la democràcia, perquè el contrari significaria la negació del projecte europeu i la seva dissolució de facto ".

Patia Rimbaud pel temps dels assassins. Però aquells temps van passar, com esperem que algun dia passi el temps dels sinvergüenses . Podria replicar Sánchez-Camacho que ella el que voldria que passés és l'independentisme; que es diluís, desaparegués per sempre més. I mirin, aquí m'agradaria comentar-li que el seu somni no és del tot impossible: l'endemà mateix de la independència no hi haurà ni un sol independentista.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF