Homes que disparen contra nens

Per què un individu entra en un parvulari i dispara contra trenta nens? Del que estic segur és que la matança de Newtown servirà per a l'enèsima invectiva contra la cultura americana.

A Amèrica hi ha una tradició de les armes que hauria de ser respectada. Per què té una pistola, un pagès americà? Resposta: per disparar contra la policia. Amèrica la va fundar un credo anarcoide: l'estat entès com una bèstia que pot girar-se en contra de les persones. I, si ho fa, els ciutadans tenen tot el dret del món a defensar-se.

En una de les frases més lluïdes dels últims temps Alfred Bosch proclamava que qualsevol nen català parla el doble de llengües que qualsevol president espanyol. Bé doncs, la cultura de les armes fa que alguns nens americans facin servir amb la mateixa solvència inofensiva el doble d'armes que els nens catalans: les forquilles i els revòlvers. I les estadístiques no enganyen: a Amèrica els accidents amb armes de foc es produeixen, en una infinita majoria, en llars que no estan imbuïdes d'aquesta tradició. Avui en dia, en moltes famílies americanes, el gran dilema successori encara prové del segle XIX: quin fill es quedarà el Colt 45 del pare? És a dir, l'arma com a patrimoni simbòlic. Però ja sé que és inútil: per algun estrany motiu estem a favor de la multiculturalitat quan parlem de Burkina Faso, mai dels EUA. Personalment, odio les armes, però el problema no és la cultura de les armes. El problema és quan lobis feixistoides com l'Associació del Rifle parasiten aquesta cultura, prostituint-la i degenerant-la en benefici d'una cosa totalment diferent: una indústria sense escrúpols i tacada de sang.

Per què hi ha homes que causen massacres infantils? És desolador, però potser hauríem d'invertir els termes de la pregunta: per què hi ha homes que no ho fan? I aquí és més fàcil trobar una resposta: perquè algú o alguna cosa els hi impedeix. Estarem d'acord amb una primera conclusió: que la policia no serveix absolutament de res, perquè si fos així cap de les periòdiques matances americanes haurien succeït mai. Ha de ser alguna altra cosa.

Als campaments dels pigmeus africans hi havia un aspecte que sorprenia extraordinàriament: per totes bandes, descuidadament, hi podies veure farcellets de fletxes sucades amb un verí potentíssim. I els nens rondaven per tot arreu. Una simple rascada podia matar-los. Però a la pregunta de si patien gaires accidents la resposta era: "Mai". Tot el món adult vetllava per la seguretat; així, quan un nen s'apropava a les fletxes, hi havia cinquanta ulls atents a retirar-les. De fet, entre els pigmeus l'educació armamentística era tan acurada que ni tan sols vaig veure mai un adolescent fent la típica brometa d'apuntar algú amb un arc. El mandat era claríssim: amb les armes no s'hi juga, i les societats sanes respecten els mandats clars. I en el cas, estranyíssim, que un pigmeu embogís, aquests cinquanta ulls tan propers l'haurien aturat molt abans que pogués fer cap mal.

El problema no són les armes, ni els bojos. El problema és que hi ha societats que fomenten un individualisme extrem; societats dominades per un poder polític que s'ha apropiat de tots els controls socials que li interessen i ha abolit els altres, i que al mateix temps posa metralladores en mans dels bojos. Amb un afegit: que aquesta mena de bojos acostumen a anunciar la tragèdia per internet. No cal ser un gran psicòleg per entendre que aquests missatges són un clam: "Sisplau, que algú m'aturi". I no cal ser gaire perspicaç per entendre la tragèdia de la nostra època: en un món ultracomunicat les persones estan més aïllades que mai.

Quan llegim la llista dels assassinats a Newtown el que esgarrifa és l'edat que s'adjunta al nom de cada víctima: la majoria dels nens tenien sis anys. Recordo que quan tenia sis anys el meu pare em va posar contra una paret del terrat i va fer una marca de la meva alçada. A partir d'aquell dia tots els aniversaris tornàvem a la paret, on una nova marca constatava com havia crescut. El meu pare va escollir els meus sis anys com si abans no tingués estatura humana, o no valgués la pena constatar-la per a la posteritat de les parets. L'assassí de Newtown, Adam Lanza, ha fet una cosa pitjor que matar trenta nens: ha estafat la vida a trenta persones que ni l'havien començat a viure. Saben què és el més curiós, el més sorprenent de la condició humana? Doncs que quan mirem les víctimes plorem, però quan veiem imatges d'Adam Lanza, un noiet que tot just tenia vint anys, ens vénen ganes d'abraçar-lo, i exclamar: per què no et va aturar ningú?

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF