Són quarts de deu del matí i el nano ja porta una bufa de por. Vol votar però els de la mesa no el deixen: no du el DNI. "I amb el carnet de biblioteca no puc?" No, no pot. (El nano fa pinta de no haver trepitjat una biblioteca en sa vida). Un iaio sí que ha votat, el nano l'abraça: "Eh iaio, anem de putes?" "És que ja no se m'aixeca", diu el iaio. " Bueno , li pago la Viagra", s'ofereix el nano.
Aquesta va ser la primera conversa que vaig sentir el 10-A, al col·legi electoral del Guinardó, al costat de l'Hospital de Sant Pau. Si vostè vol saber què és Barcelona no vagi a Gràcia, no vagi a Nou Barris. Vagi al Guinardó, un epicentre on tots els matisos es barregen amb la proporció exacta. Durant tota la jornada aquella mesa va arreplegar exactament 454 vots. N'haurien pogut ser més, molts més.
L'acta es va tancar rigorosíssimament a les 20 h en punt, deixant amb el vot a la mà un parell de persones, i durant tot el dia va circular gent que no duia el DNI o li faltava l'empadronament, sobretot estrangers. I al marge del diàleg entre el nano i el iaio, més entranyable que deplorable, la jornada va ser d'una tranquil·litat gairebé idíl·lica. A mig matí un cotxe passava per allà. Per la finestra va sortir un cap, i sense aturar-se va cridar: "¡ Fuera !" Això va ser tot.
Paradoxalment, l'única disputa que vaig presenciar va ser entre dos partidaris del no. Un senyor peruà votava mentre un altre senyor, rere seu, s'ho mirava. Es devien conèixer, perquè el peruà va animar-lo: " Vamos, hombre, vote. ¿O es que quiere dejar de ser español?" "¡A mí nadie me dice lo que tengo que hacer! ", va ser la rèplica. " Yo solo digo que votar es bueno ", va insistir el peruà, que va topar amb una oposició definitiva: "¡ Llevo cincuenta años aquí, y muy bien, para que cambie nada! "
A l'altre bàndol hi va haver escenes d'una emotivitat sense matisos. La taula electoral era al costat de l'Hospital de Sant Pau, així que alguns malalts van fer l'esforç de sortir a votar. En recordo un en cadira de rodes, immòbil. Aquell home estava molt malament. Necessitava una persona que empenyés la cadira i una altra que li sostingués el sèrum. Apropar-lo a la mesa va ser una odissea i una mostra de fervor democràtic. Bé doncs, al final no va poder votar. Tenia el DNI caducat, o no sé quin inconvenient. En condicions normals l'administració col·labora a facilitar les votacions, però evidentment no era una votació normal. En qualsevol cas els asseguro que aquell 10-A molta gent es va recordar del senyor alcalde, molta. En cert moment un dels voluntaris que eren a la taula va entrar a la boca del metro de Guinardó, amb la intenció de penjar un petit pòster. Una treballadora del metro li ho va impedir: " ¡Eh, eh! ¡Eso no podéis hacerlo, ahí no! " I un, inevitablement, es pregunta si aquella noia tenia alguna consigna, o si fa servir tanta passió amb els milers d'individus que cada dia es colen al metro. (Sí, ja ho sé, el que acabo de dir és demagògia. Però el que va fer l'Ajuntament és insidiós).
Mirem-nos-ho per la vessant humorística: si després de les eleccions municipals el senyor Hereu necessita els vots independentistes, riurem.
Però si m'hagués de quedar amb un aspecte del 10-A és que va ser una consulta increïblement ben organitzada. Fins i tot els falangistes van criticar-la amb la boca petita. Tot va sortir del no-res, des de sota, i amb quatre duros. I s'ha pogut tirar endavant gràcies a milers i milers de voluntaris. I no de qualsevol mena. Gent rigorosa, eficient, compromesa i pencaire. Som prou conscients del capital social que signifiquen? Imaginem-nos el supòsit d'una consulta organitzada pels detractors del catalanisme, de signe totalment contrari. Tindrien les mateixes complicitats? Serien capaços de trobar aquests milers i milers d'individus sacrificats, que han estat al davant de tots els votants?
Per tant, les crítiques s'han dirigit als nivells de participació. En això hauríem de ser justos i admetre que el 10-A no consuma res, ho inicia. Ara bé, quan Zapatero critica les xifres de participació s'oblida de citar les xifres del pressupost. Si amb 80.000 euros quatre nanos han muntat aquest sarau, què passaria si es pogués plantejar un referèndum en condicions normals?
Pel que fa als nostres polítics, un dels que va anunciar la seva abstenció activa va ser l'inefable Joan Herrera. El motiu que al·legava era que la consulta no incloïa una tercera opció, aquesta de caire federalista. Ara imaginem-nos una consulta amb la pregunta: "Està vostè a favor de protegir les foques de l'extermini?" Què faria el senyor Herrera? Votaria o es negaria a fer-ho perquè no hi figurava una tercera opció, de l'estil "Jo estic a favor del bon rotllo entre les foques i els humans"? Votaria, és clar.
I en pensar això ho vaig entendre tot. Per fi vaig entendre que la tragèdia catalana no és estar entre França i Espanya, ni cap dèficit democràtic; ni tan sols que els nostres líders siguin de plastilina. No. La gran tragèdia catalana és que no som foques.
