29/07/2017

Les vagues i la justícia laboral

2 min

El dret de vaga i la justícia laboral han fet un llarg camí junts. L’esquerra, amb molta raó, ha partit de la base que sense l’un no era possible l’altra: no eren possibles unes condicions de treball i uns salaris dignes. I és cert que l’inici de l’auge neoliberal (i la decadència socialdemòcrata) té un punt d’inflexió l’any 1984 quan la Dama de Ferro torça el braç al sindicat miner NUM i venja la humiliant derrota d’Edward Heath uns deu anys abans. Però la lliçó d’aquell dramàtic desenllaç -tan crucial considerant on ens ha dut- queda diluïda si en fem un conte de bons i dolents: dels heroics sindicats britànics contra una bruixa. Deixant de banda les males arts de Thatcher, que van ser moltes, el taló d’Aquil·les d’aquell sindicalisme (i de tants altres) era la tendència a abusar de les posicions de força i un cert gremialisme. Sense aquests errors tràgics, no s’explicaria el considerable i, al capdavall,decisiu suport que va arribar a tenir la premier en les classes populars.

Una defensa intel·ligent del dret de vaga també hauria de passar per prevenir-ne els abusos. El manual sindical sol dir que això no cal (que no cal fer la feina als empresaris), però dient-ho ignora que la vaga -com a eficaç eina de lluita- pot crear, i consolidar, grans desigualtats entre els més desfavorits; i que, per voler prevenir aquest dany col·lateral, només cal sensibilitat social. És probable que els lectors ara ja pensin en la recent vaga del metro o en les que col·lapsen el Prat. Per a la majoria resulten irritants. Només uns pocs dels que les pateixen miren d’entendre-les i fer-hi costat. És part del preu que paguen els sindicats per obviar la pregunta clau, la que és genuïnament d’esquerres: ¿contribueix aquesta vaga a la justícia laboral?

No plantejar-se-la estén la sensació que els sindicats no lluiten per la igualtat, pels queestan pitjor, sinó pels que la crisi ha convertit en classe alta dels treballadors: els assalariatsque tenen un comitè fort i un bon conveni. I quan a això s’hi afegeix que treballen en serveis bàsics -susceptibles de crear el caos- es fa difícil no veure en les seves aturades un xantatge, i sentir-se’n ostatge. Prevenir l’abús del dret de vaga no hauria d’excloure en casos així algun tipus d’arbitratge -participat pel conjunt dels sindicats- que retirés l’empara d’aquest dret a les demandes laborals que atempten objectivament contra la igualtat: que creen i consoliden clars privilegis.

L’esquerra que gestiona el pressupost d’un govern o ajuntament no pot ignorar que els diners que destina a pagar millor els seus treballadors els està restant d’ajuts i projectes que traurien de la misèria altres ciutadans. Que aquesta esquerra s’acabi enfrontant a alguns sindicats i comitès no té res d’estrany. El que resulta estrany és que els sindicats i els comitès que es consideren d’esquerres recorrin a vagues que perjudiquen sobretot els que estan pitjor per millorar les condicions laborals dels que estan millor. És un abús i debilita el dret de vaga.

stats