La tensa espera del ‘Deus ex machina’

Sentint com Artur Mas no descarta que l’Estat enviï l’exèrcit a Catalunya, no puc evitar recordar que el Procés es va engegar sobre dos pressupòsits que es presentaven com a indiscutibles: 1) que en ple segle XXI era impossible aturar-lo per vies repressives; 2) que Europa i el món no es podien permetre la inestabilitat que crearia en l’economia espanyola i forçarien Madrid a negociar partint del reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. Ja aleshores aquests dos pressupòsits em semblaven tenyits de wishful thinking. Era, d’alguna manera, massa bonic per ser veritat. Nosaltres, ciutadans pacífics i modèlics, reclamaríem el nostre dret a decidir amb castells, gegants i botifarrades i, com diu el poeta, ningú podria res contra un poble unit, alegre i combatiu.

John Carlin -un més dels col·laboradors que ha defenestrat El País en el seu exitós intent d’assemblar-se a El Mundo - acabava l’imprescindible article que va publicar fa una setmana a The Times (“L’arrogància de Madrid explica aquest caos”) fent una afirmació que toca més de peus a terra: “Una part de mi -hi deia aquest unionista convençut- encara s’aferra a l’esperança que potser la UE intervindrà i forçarà els líders espanyols a entrar en raó. Però és probable que només ho faci quan s’hagin trencat més ossos catalans, i potser llavors ja serà tard. Una mort a mans de la policia de Felip VI, un màrtir per a la causa catalana, i pot passar qualsevol cosa. Rajoy titlla Puigdemont de traïdor, però si el conflicte degenera en violència generalitzada, i Catalunya assoleix finalment la independència, la història dirà que el gran traïdor va ser Rajoy”.

El Procés, a partir d’ara, ho serà tot menys una marxa triomfal. I em temo que no hi haurà Deus ex machina, si és que arriba a haver-n’hi mai, fins que la força de les mobilitzacions populars contra una repressió que recordarà la d’altres temps no evidenciï davant els ciutadans civilitzats de tot el món, començant pels espanyols, fins a quin punt és bàrbar el poder central: aquesta barreja de corrupció i espanyolisme que necessita alimentar l’ego glorificant un passat genocida. I quan dic que no ho evidenciï, vull dir d’una manera encara més crua i dramàtica que 1-O.

“Assolir la independència -m’assegurava un veterà membre de l’ANC fa uns set anys a la terrassa del Zurich-, només depèn de nosaltres: si la volem i som majoria, la tindrem”. Tenia raó, depèn de nosaltres, ningú ens la regalarà. El que llavors ell no deia ni creia, i encara ben pocs gosen dir, és que demanarà molta més èpica de la prevista i, ni així, està assegurada.

Carlin, en el seu article, reincidia en la metàfora més utilitzada per explicar la relació Catalunya-Espanya: la de la dona maltractada pel marit possessiu. En termes pragmàtics, que es mantingui submisa no és forassenyat. En termes de dignitat, és del tot intolerable. Mentre esperem, angoixats, un ajut exterior que potser no arribarà, aquest és el dilema.