On són els estats democràtics?

Si de debò volem posar llums llargues, no podem ignorar que per dramàtic que sigui el moment que viu el nostre país, s’inscriu en una crisi de civilització que provoca -a tot el món i no gaire lluny d’aquí- situacions bastant més desesperades. Les pateixen els kurds a Afrin -massacrats per un estat: el turc-, els immigrants que rescata el vaixell Open Arms -immobilitzat per un estat: l’italià-, els nens que moren cada dia a Guta Oriental -bombardejats per un estat: el sirià-, i un llarguíssim etcètera que fa que la nostra tragèdia sigui sempre relativitzable: que Soto del Real pugui semblar, quan vens de les presons del Perú -com el Jesús Ruiz-, gairebé un hotel.

I en aquesta crisi es confirma més que mai que els principals responsables de la violència, el dolor, la injustícia i el terror són els estats, i no pas els moviments polítics que -amb violència o sense- lluiten contra ells. Quan els estats defineixen terrorisme com “l’intent deliberat d’escampar la por en una societat atacant aleatòriament població civil per derrotar idees i liderats polítics”, haurien d’afegir -amb un immens cinisme-“per part d’actors no estatals”. Perquè a això es redueixen, finalment, totes les apel·lacions a la presumpta legalitat o legitimitat de les violències estatals. Cada estat fa les lleis que legalitzen i legitimen la seva violència.

¿Són intrínsecament violents els estats? És difícil no preguntar-s’ho en aquest depriment inici del segle XXI, i és crucial que s’ho pregunti la nació que té com a màxima ambició esdevenir-ne un. El radicalisme democràtic sempre ha tingut clar que no hi pot haver concentracions de poder sense violència, sense trepitjar drets humans. Quan el poder es concentra es vol perpetuar i incrementar, i això només es pot aconseguir violentament.

Sí, els estats són intrínsecament violents quan són concentracions de poder, és a dir, quan poden destruir el benestar i la vida de les persones sense que elles hi puguin fer res: quan poden trepitjar drets humans impunement. Quin estat superaria aquest test? Potser cap, però és innegable que no tots traurien la mateixa nota. I aquesta és la nota que determina el nivell de democràcia d’un estat. Un estat democràtic és el que no té poder per trepitjar drets humans impunement.

Si avui la democràcia retrocedeix tan visiblement, és perquè els estats no s’avaluen amb aquest test sinó amb un de salvatgement primari: un estat és més democràtic com més s’hi imposa el que demana la majoria. Rússia és democràtica perquè la majoria vol Putin; Turquia és democràtica perquè la majoria vol Erdogan; Espanya és democràtica perquè la majoria vol Rajoy. Reduïm-ho a l’absurd: si la majoria no vol democràcia, vol un dictador, ¿un estat és democràtic? No, la democràcia són uns valors objectivables, contrastables, destil·lats a través d’un procés civilitzador; i el repte és aconseguir que els vulgui la majoria. Si no entenem això, tornarem a la barbàrie.