Sense silenci ni tarima

Si en alguna cosa es basa la civilització és en la transmissió de sabers. Si existeix progrés moral i científic, si enmig de grans daltabaixos i giragonses la nostra espècie s’humanitza, és perquè els que en saben més -del que sigui- fan arribar els seus coneixements a les noves generacions, que al seu torn avancen partint del que ja se sabia. Diverses metàfores ho han expressat. La més coneguda, “M’aixeco sobre les espatlles de gegants” -atribuïda a Isaac Newton-, seria més exacta si digués “Soc l’enxaneta d’un castell”, perquè sempre són i seran persones de mesura humana, per excepcionals que siguin, les que ens enlairen culturalment.

Però els daltabaixos, ja ho hem dit, resulten inevitables. I alguns, com el que s’albira ara mateix, poden comportar la nostra fi com a espècie. Què fa que en aquest moment històric, quan hem acumulat tant de saber, en lloc d’enlairar-nos, tremolem de cames i estiguem a punt de fer llenya? Algú dirà que tot castell, si va pujant, tard o d’hora cau. Per aquí va la teoria cíclica de les civilitzacions d’Arnold J. Toynbee. ¿Ens hi hem de resignar? I, encara que caiguem, ¿no hauríem de preparar ja la pinya per al pròxim intent?

Els enemics de la civilització, i de la seva transmissió, són diversos. Els primers, i potser més importants, són els que simplement no creuen en el progrés, els que neguen que ens puguem humanitzar: que ens puguem fer més persones. Són els mateixos que, posats en una màquina del temps, no es quedarien a viure en cap estació del passat: no suportarien veure’s privats de drets que ara els semblen naturals com l’aire i són fruit de lluites centenàries. Estan tan lluny de Pico della Mirandola que arriben a considerar més dignes i valuosos els altres animals.

Aquesta crisi d’autoestima, que tan poc ajuden a superar els Trump i Johnson, es veu agreujada pel gran impacte cultural de les noves tecnologies. Es ven, com una de les seves virtuts, que ara tots som emissors. Ningú recorda que civilitzar passa perquè els que en saben siguin escoltats atentament i en silenci pels que no en saben. Fent-nos tots emissors vivim instal·lats en una aula on tothom parla alhora i igual de fort que el professor. Potser estava bé treure la tarima, potser calia reduir les classes magistrals, però al final posar al mateix nivell el que en sap i els que no en saben, que acostumen a cridar més, fa impossible ensenyar res.

Però perquè hi hagi alguna forma de tarima i de silenci cal abans que creguem que de certes coses n’hi ha que en saben més i que val la pena aprendre-les. La vella pedagogia veia l’alumne com un recipient buit que calia omplir. La nova, la del màrqueting de l’Escola Nova 21, sembla que el vegi tan ple que només cal centrar-s’hi amb mètode i entusiasme. I l’alumne, per desgràcia, sí que està ple: està ple de l’immens guirigall del món digital, un guirigall que, al contrari del silenci, fa anèmica la vida interior i el desig d’aprendre.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF