14/12/2019

La servitització i l’escalfament

2 min

Em fa l’efecte que als que demanen que no ens espantin amb l’escalfament, els espanten els canvis que exigiria aturar-lo. Perquè són canvis substancials, canvis de model. Caldria, per exemple, fer menys sagrada la propietat privada -no hi ha res més insostenible-, peròcom que això provoca pànic, és bo camuflar-ho recorrent a l’argot empresarial. I en aquest sentit, trobo brillant -alguns dirien disruptiu -la manera com dimecres Jordi Oliver i Solà recorria al terme servitització. Una paraula horrible per a un concepte que aplicat a fons -més enllà de l’empresa i el seu sentit actual- té un gran potencial transformador. Passar de comprar coses a comprar serveis posaria en marxa un cercle virtuós que, transformant l’economia, ens transformaria com a societat. L’usar i llençar que omple abocadors esdevindria un usar i reparar/reciclar que humanitzaria els nostres valors.

La casa se’ns buidaria de noses, i el barri de cotxes. I aniríem bastant menys estressats. Per què vols un cotxe si quan el necessites el tens? I quants maldecaps t’estalvies! ¿Et cal una rentadora o tenir la roba neta? ¿Has de tenir aspiradora o en tens prou amb un servei professional que tregui la pols? Quantes redundàncies generades per aquest aïllament que fomenta el consumisme desapareixerien si passéssim de comprar coses a comprar serveis.“Sí -em podeu dir-, però és que no vull haver de dependre de ningú”. I així estem d’aïllats. La servitització ens reconstruiria socialment. Els vincles d’una comunitat que presta serveis i repara són molt més forts que els de la que compra i llença. Comprar i llençar ens permet ignorar-nos. Cobrar o pagar per fer o fer-nos fer una feina ens força a relacionar-nos. Els serveis -a diferència d’omplir el carro- sempre creen vincles. L’objecte l’ha fet algú que no ens coneix ni coneixem, el servei té cara, ulls i veu.

A més, tornaria l’artesà. Fabricar ràpid i barat obliga a segmentar les feines: a fer-les absurdes i alienants. Reparar demana ofici i omple d’íntima satisfacció. Demana estimar el que es repara. L’obsolescència programada fa tot el contrari: ens permet no entendre res d’una tecnologia per més que en depenguem. Si l’ordinador peta, se’n compra un altre, perquè tenim esclaus -no sabem on- que ens els fabriquen. I cada cop que ho fem, se’ns embruta l’ànima. Cada cop que algú ens diu “Reparar-ho no surt a compte”, sabem que és obscè, i que als únics que no surt a compte és als multimilionaris que depreden el planeta.

I ens faria passar del tenir al ser. Rebre i prestar serveis ens fa créixer en valors que ensprojecten en els altres. Ens cura de la soledat a què es condemna qui ho centra tot en el jo.Quedar-se en el model actual -el que ens ven que comprant coses serem més feliços- no només escalfa el planeta sinó que ens enfonsa en els valors de l’individualisme insolidari. Marx tenia molta raó en una cosa: el sistema econòmic ho condiciona tot. ¿Cal que anem més avall en aquest pou perquè entenguem que és urgent canviar-lo?

stats