¿Té sentit un Nadal irreligiós?

Si el Nadal no ens vincula amb el que és misteriós i transcendent -si no és religiós -, perd tota la seva màgia i és una llauna insuportable

A l’escola pública de les meves filles, les mestres de música han suat tinta perquè les cançons del concert de Nadal “no fossin religioses”. Fins i tot han fet cantar als nens un Sense tu tunejat: “Sense tu, el Nadal, sense tu, no és igual”. “Si se n’escapa alguna -se m’excusen- alguns pares de seguida es queixen”. No cal dir que a l’escola de pessebres ni parlar-ne, han fet “boscos d’hivern”. I mentre els Reis es fan fonedissos -al capdavall adoren el Nen-, el Pare Noel, com a Antaviana, es fica si us plau per força en cada casa i fa companyia a un tió i un arbre prou pagans perquè cada cop ocupin un lloc més central en l’orgia anual del consumisme.

¿Podem viure el Nadal, entès com un estat de l’esperit, sense una gota de religió: sense un desembre congelat que es retiri confós, sense un rabadà que faci el ronso, sense un minyonet ros i blanquet o un dimoni escuat? Els diccionaris defineixen religió com “el conjunt de creences i conviccions, d’actituds i sentiments, que vinculen una persona o un grup humà amb el que es reconeix com a sacre, misteriós o transcendent”. Sí, he fet una mica de trampa, a la definició també hi surt “Déu”. Però el que m’interessa destacar és que una religió, abans que res, relliga i vincula. Ens fa part d’un tot amb els vius i els morts. Els morts que Robert Burns insta a no oblidar a Auld Lang Syne ( L’hora dels adéus ), la cançó més nadalenca de Hollywood. Els que en el conte de Joyce The dead fan sentir la seva intensa i pertorbadora companyia als vius en la festa de Nadal de les germanes Morkan.

Si el Nadal no ens vincula amb el que és misteriós i transcendent -si no és religiós -, perd tota la seva màgia i és una llauna insuportable. Els humans no ens sabem vincular sense mites, i jo necessito els dels meus avantpassats -i no, per exemple, els de Joc de trons - per sentir que els meus morts estan vius i que jo estaré viu quan sigui un mort de les meves filles i nets. Em cal el Fum, fum, fum per convocar-los, i el pessebre, i els Reis. Vull els meus morts i no els dels ianquis. I estic disposat a compartir-los i a barrejar-los amb els morts dels catalans que els convoquen amb nadales d’altres religions.

Ens vengem d’una religió despòtica substituint-la amb mites prefabricats que en lloc de relligar-nos ens aïllen. Ens traiem de sobre el seu jou sense adonar-nos que, a més d’esclavitzar-nos, mantenia viu un caliu sense el qual res no escalfa. I és evident que ja no podem creure com els nostres pares i avis. Les creences i conviccions canvien però alguna cosa ha de perdurar en les actituds i els sentiments perquè per Nadal cada ovella -incloent-hi les més atees i agnòstiques- pugui anar al seu corral i celebrar-lo amb els seus.“Si el món és ple de gebre, qui us fa Jesús venir”.No cal ser cristià, però sí religiós per sentir el que sentia Bach quan va compondre l’ Oratori de Nadal. I mentre al món hi hagi tant de gebre, ens caldran aquests sentiments perquè Nadal sigui alguna cosa més que un espot publicitari.

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF