Un respecte pels impurs

La meva impuresa en l’àmbit de la llengua m’ha fet blanc de sucosos insults i m’ajuda a entendre com se senten en altres àmbits polítics -la llengua, entesa com a estàndard nacional, és un fenomen polític- els impurs. Els de la llengua ho tenim fàcil: la simple idea que una llengua, qualsevol, en un moment del seu passat era pura i perfecta és un mite tan obvi que no ens costa gaire trobar complicitats en una audiència mínimament relaxada. No passa el mateix, sobretot entre els més joves, quan parlem de temes polítics tan complexos com la immigració o el Procés. La puresa sol ser una resposta radical i exasperada a la injustícia i a la frustració que provoca sentir que no avances, i sol proposar -menystenint la complexitat- remeis que empitjoren la malaltia. La puresa neix de la impaciència adolescent i el menyspreu pel pragmatisme. Els purs fan bandera d’una fermesa insubornable en un món que veuen ple de tebis, pusil·lànimes i venuts.

Agafem la immigració. El pur ho té clar: obrim fronteres a tothom qui vol entrar. I quan li dius que, fent-ho, aplanem el camí als líders xenòfobs, que el mal menor és regular l’entrada d’estrangers i augmentar les ajudes en origen, t’etziba que tot el que comporti protegir fronteres fa el joc als fatxes. El pur rebutja el mal menor perquè li enterboleix les certeses que li donen seguretat. Només li agrada el tot o res. Es manté coherent ignorant la realitat i des de la coherència irreal desqualifica el possibilisme inherent a la política.

I continuem pel Procés. El pur ho torna a tenir clar: només l’unilateralisme i la desobediència portaran una República que ja veu a tocar. L’error no va ser subestimar la força de l’Estat sinó no haver-li plantat cara quan tocava: no haver-se constituït en subjecte polític -amb el reconeixement internacional automàtic que vol creure que això comporta- aprofitant una finestra d’oportunitat que en qualsevol moment se’ns pot tornar a obrir. No ens calen, doncs, referèndums pactats: ja tenim el mandat de l’1-O; i si més de la meitat de catalans no van votar, que haguessin votat. És més coherència irreal.

L’èxit del Procés comporta la ruptura d’Espanya i ara mateix confronta amb el sentiment identitari de milions de persones que estan disposades a tot per evitar que se’n surti.A la desobediència pacífica no se li obrirà cap finestra d’oportunitat fins que una majoria suficient a Catalunya entengui que el nacionalisme que nega el dret d’altres nacions a existir no és democràtic, no és civilitzat, no convé a ningú. Serà lent i llarg, i caldrà aprendre a valorar cada pas endavant.

Deixem de banda, doncs, els tot o res. En llengua, podem acceptar castellanismes històrics plantant cara a la interferència. En immigració, podem controlar els fluxos migratoris obrint les portes als refugiats i a tots els estrangers que de debò siguem capaços d’acollir. I en el Procés, podem superar el pensament màgic sense deixar de lluitar per la màxima sobirania.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF