La repressió no surt gratis
L’exacerbació del xoc entre la Catalunya que vol ser estat per sobreviure com a nació i l’Estat que no renuncia a ser una única nació ha disparat el vot del 21-D fins a cotes difícils de superar. El sostre dels dos blocs que s’enfronten difícilment es mourà gaire, i els més o menys equidistants hi han perdut bous i esquelles. Però el més preocupant és que els votants d’un bloc veuen en l’altre bloc una amenaça. Per als sobiranistes el vot unionista posa en perill l’escola, TV3 i el català: la pervivència de la seva identitat. Per als unionistes el vot sobiranista trenca Espanya i els deixa vivint a l’estranger. Els primers són més però no arriben al 50%; els segons, tot i no passar de gran minoria, tenen la força de l’Estat al darrere.
No sembla que Rajoy i el PP -i encara menys Aznar i Cs- creguin en cap més fórmula per desencallar aquest enrocament que la repressió i l’autoritarisme. I encara que hi creguessin, reprimir el sobiranisme és l’únic que els pot permetre mantenir-se -o arribar- a la Moncloa mentre el nacionalisme espanyol se senti amenaçat. Es fa córrer que la UE posa límits (per vies mai públiques ni oficials) a aquesta repressió. És un dubtós acte de fe en una Europa que, estant més cohesionada, va fer un paper patètic en el conflicte dels Balcans.
Malgrat haver salvat la majoria absoluta, als defensors de la nació catalana no ens falten raons per veure el futur fosc. Però també tenim sòlids motius per creure que hi ha llum al final del túnel. En els xocs d’identitats hi juga un paper important, decisiu, la proposta política, el model de societat, que defensen. Per pessimistes que siguem, l’Estat no podrà ser mai tan repressor com el franquisme; i, després de 40 anys de terrible dictadura, la nació catalana va ressorgir i esdevenir hegemònica socialment. Per molt que torturessin els Creix a la Via Laietana, ningú obert a l’esperança i la vida podia deixar de rebel·lar-se contra tot el que representaven. La repressió, l’abús de la força, comporta una degradació que crea aversió i acaba aïllant. Quants fills de falangistes van acabar militant al PSUC?
La repressió fa por i pot ser efectiva a curt termini, però mai surt gratis. Mentre el nacionalisme espanyol aposti per la repressió i el nacionalisme català resisteixi amb civisme democràtic, totes les batalles que l’Estat guanyi fent servir la força -per molt que la disfressi de legalitat- aniran afeblint el seu suport social entre els catalans. Com més polítics i líders socials honestos i pacífics empresoni, més catalans freds o tebis políticament adquiriran un compromís amb la causa empresonada. I entre aquests catalans hi haurà, cada vegada més, fills d’unionistes.
Quan ja gairebé no esperem res d’Europa, quan la independència ha deixat de ser allò que teníem a tocar, quan sabem que no n’hi ha prou passant pantalles per canviar la realitat, plantar cara als repressors des del civisme democràtic pot ser encara l’arma decisiva en la llarga i difícil batalla per la dignitat.
