A les portes del nou curs
A les reunions que les escoles han fet aquests dies amb les famílies que hi porten els fills per primer cop (les de P3), resulta preocupant el to cada cop més distant i exigent d’alguns pares. Són pocs, però no anecdòtics. I ara no parlo d’“adoctrinament” (una tensió més greu i subterrània) sinó de coses molt bàsiques. “¿I si el meu fill té una al·lèrgia que no coneixem?”, “¿Els que vinguin amb bolquers els canviareu?” Una docent, escaldada d’altres anys, s’intenta curar en salut: “Si us arriben a casa algun dia amb les calces o calçotets una mica bruts, penseu que és inevitable. La seva autonomia, que no hem de frenar, comporta danys col·laterals”. Haver de justificar coses de tant sentit comú evidencia que alguns pares no van a la reunió amb la complicitat i l’esperit de servei de qui sap que s’integra en una comunitat educativa, sinó amb la desconfiança d’un consumidor.
I és que, refredant eufòries pedagògiques, no hauríem d’oblidar mai que alguns dels factors que determinen l’èxit o el fracàs d’una escola són extrínsecs a l’escola. A les portes d’un nou curs, potser ens convindria rebaixar l’optimisme sobre la capacitat que té el món escolar de compensar i resoldre tots els dèficits i problemes que entoma de la societat. Cal parlar clar a les famílies des del primer dia: s’equivocaran molt si li deleguen la responsabilitat de convertir els seus fills en ciutadans ben formats o -alguns no s’hi posen per poc!- en persones felices.
Com més es posa l’accent en l’autosuficiència de l’escola i els docents, més es descarrega el conjunt de la societat de la seva enorme, decisiva, responsabilitat. I ara no parlo només de les famílies dels alumnes, sinó d’un marc econòmic i cultural que de vegades sembla que conspira perquè fins i tot els pares més motivats no puguin ser els pares que els seus fills necessiten. L’etern ajornament del canvi d’horaris -pel que fa als fusos però, sobretot, a les jornades laborals- està fent ara mateix molt més mal a les nostres escoles que el fet que no treballin per projectes o facin servir només llibres de text. El fracàs escolar del futur imminent serà molt més fill de la pèssima conciliació familiar que dels mètodes pedagògics. I en això no hi ha idea més perversa que haver convertit “tenir feina” en un privilegi que justifica que t’hi entreguis en cos i ànima.
No és estrany, doncs, que l’optimisme pedagògic sigui més propi dels mestres que dels professors d’institut. És a mesura que s’acumula la feina no feta per les famílies i la societat que augmenta la impotència del docent per convertir l’aula (o l’àmbit difús en què s’acabi convertint) en un espai d’aprenentatge. No només cal que les famílies portin els fills a l’escola sabent que no hi subcontracten la seva educació -l’educació és inseparable dels vincles afectius més forts-, cal que tota la societat sigui conscient que mentre els valors del seu sistema econòmic contradiguin els de l’escola, cap revolució pedagògica ni tecnològica serà efectiva.
