Els perills del “no alarmisme”

Fa poc més d’un mes, molts mitjans i opinadors veien autoritarisme teatral i despotisme asiàtic en les mesures dràstiques que prenia la Xina per aturar el Covid-19. S’acusava Pequín d’estendre una alarma injustificada, d’induir-nos a pensar que hi havia d’haver motius greus perquè el gegant exportador s’autoinfligís aquell càstig econòmic. Però érem pocs els que pensàvem que aquests motius existien i tard o d’hora se sabrien. Ja els sabem, i no són res que no es pogués deduir de la informació que arribava. La Xina no els amagava: els feia evidents construint hospitals en deu dies. Un esforç desesperat que aquí causava hilaritat. Els motius greus eren que el Covid-19 era prou contagiós, ràpid i agressiu per desbordar els sistemes sociosanitaris i deixar amb una precària o nul·la assistència durant setmanes la població més vulnerable. El malson en què ara mateix estem entrant.

Dimecres l’OMS va declarar la pandèmia denunciant “alarmants nivells d’inacció” dels governs. I ara tenim la clara sensació, com s’ha cansat de denunciar Oriol Mitjà -molt més que Antoni Trilla-, que no hem sabut avançar-nos al virus com calia si el que havíem d’evitar és que fes aquest pic terrible. Un pic que obligarà els metges -com ja passa a Itàlia i a les guerres- a decidir en segons qui salven i qui deixen morir. Les decisions polítiques han anat a remolc del progrés de l’epidèmia. Quan ja era clar que hi havia transmissió local i el nombre real d’infectats superava de molt el detectat, se seguien fent proves només als simptomàtics que havien estat en zones de risc o en contacte amb confirmats. Que diferent del que han fet a Corea del Sud! Si a la Xina tothom porta mascareta, aquí no se’n troben. Calien abans mesures més dràstiques per reduir al mínim el contacte social. S’ha fet tot tard, tot i que l’anàlisi objectiva dels precedents feia imperativa una reacció molt més extrema i expeditiva. Sap greu dir-ho, però durant unes setmanes el més fiable i assenyat era seguir el que deia el govern xinès als xinesos de tot el món: que, ignorant el “no alarmisme” del país on vivien, tanquessin negocis i no portessin els fills a les escoles.

¿Estic dient que la democràcia no és efectiva davant una pandèmia? De cap manera. En l’expansió inicial del Covid-19 hi té molta culpa l’opacitat del govern de Pequín. I democràcies com Taiwan i Corea del Sud hi han respost igual o més bé. El que no és efectiu davant una pandèmia i altres amenaces globals és un valor tan poc democràtic com el domini de l’individualisme sobre la cohesió: aquestanecessitat tant del Primer Món de sentir-se còmode en la desigualtat; també la del fort enfront del fràgil. Una actitud que sovint ens venen com a “no alarmisme”: creure que si no ens alarmem tot anirà bé i que “els alarmats” són uns adoctrinats que en fan un gra massa. El “no alarmisme” és pitjor que l’alarmisme quan ens porta a ignorar o menystenir motius objectius d’alarma. El Covid-19, en més d’un sentit, ens hauria de servir de lliçó per canviar d’actitud davant el canvi climàtic.