L’onada que ens arrossegarà
La ruptura del diàleg entre el govern Sánchez i l’independentisme i la consegüent convocatòria d’eleccions, provoca una barreja de ràbia i depressió en els catalans més pactistes -més amants del mal menor- que els empeny a repartir culpes. Veuen altament irresponsable que, per un encegament ideològic, es faciliti l’arribada al poder a un govern involucionista sabent que es mor de ganes d’entrar a sac a TV3 i l’escola catalana, d’incrementar la repressió fins a trencar la convivència. I s’acaben d’enrabiar i deprimir quan l’obstinació independentista respon al seu admonitori “¿No veus cap on anem?” amb un desafiant “Millor!”
Visc en la perplexitat d’entendre les dues posicions, tot i que -no sé si per lucidesa o per pobresa d’esperit- em sento més a prop de la primera. Però no tinc gens clar, quan ho miro amb distància, que el xoc Catalunya-Espanya el pugui evitar la moderació i el diàleg. Donaria el que fos perquè no es produís -perquè ens farà molt mal a tots-, però diria que el que ens du a topar respon a inèrcies lligades a corrents massa profunds perquè cap política ho aturi. El curs de la història no es canvia amb cops de timó ni funambulismes i, ara mateix, en som més víctimes que actors.
Part del conflicte Catalunya-Espanya és fill de seculars voluntats de ser que es neguen i s’ignoren. De deixar-se seduir per la fantasia que l’altre ha deixat d’existir i ja no estem condemnats a entendre’ns. Només cal veure la irritació que provoca en certes parts de la Meseta constatar que encara parlem català. Només cal sentir l’irritat “Marxem ja!” amb què es tanquen tantes acalorades converses sobiranistes, com si el territori de Catalunya es pogués desencaixar de la Península.
Part del conflicte Catalunya-Espanya respon a un replegament identitari que s’està produint globalment. El passat mistificat pel pas del temps s’ha convertit en l’horitzó desitjable. Una part massa important dels ciutadans del segle XXI -desertitzats de valors pel catecisme consumista- volen tornar a ser masclistes, racistes i súbdits perquè, només sent-ho, senten que són algú. L’onada que aixeca el gep i portarà els tres fills d’Aznar a la Moncloa és, en part, inflada per aquest replegament identitari. També l’infla -no cal ni dir-ho- una fòbia a la diversitat que arrenca en aquella Reconquesta tan sovint invocada per Abascal (la versió ibèrica de l’“ American first ”). L’infla, en definitiva, un passat massa poderós -massa ple de covardies- perquè el present pugui fer altra cosa que entomar-lo.
L’onada ens arrossegarà i, quan ho faci, ens aixecarem fent tentines i intentarem reconstruir tot el que ens feia dignes d’existir. Farem que sigui desitjable ser feminista, solidari i republicà, perquè només viu dignament qui creix: qui passa a ser el que no ha sigut mai. Defugint tots els replegaments, buscarem en el futur un espai en què la història ja no ens pugui glaçar el cor i unes identitats en permanent construcció convisquin reconeixent-se.
