El mite de la cohesió social

El pensament màgic que ha impulsat el Procés fins a aquest impàs s’ha alimentat de tres mites. El bany de realitat que els va desemmascarant, i que ha dut ERC -per a desconcert dels seus votants- a la prehistòrica pantalla del dret a decidir, està tot just revelant-nos el tercer. El primer mite és la vergonya democràtica de l’Estat. “En ple segle XXI no entraran tancs per la Diagonal”, deien, com si un estat -en ple segle XXI- no tingués armes molt més subtils i efectives per reprimir llibertats. El segon mite és la intervenció internacional. “La UE mai tolerarà...”, deien. Obviaven el que tantes passivitats evidencien -la més dramàtica, la crisi dels refugiats-: que quan cal intervenir, la UE és un club d’estats.

Ara, sotmesos a una prova d’estrès identitària, se’ns va desfent el tercer: el mite de la cohesió social. “Som un sol poble”, deien. Confonien, altre cop, desitjos amb realitat. Érem i som una primparada nació que del 1960 al 1980 va gairebé doblar la població en les pitjors condicions per integrar-la. El que es va fer és heroic. I el paper del PSUC i tot l’antifranquisme, més que encomiable. Però aquelles ciutats sorgides del no-res que permetien el no-contacte entre el país d’acollida i els que hi arribaven -amb teles, ràdios i diaris que només predicaven el catecisme franquista- mantenen, com calia esperar, un fortíssim vincle emocional amb l’imaginari nacional espanyol. Si estressem la identitat, gairebé un 30% del “sol poble” -incloent-hi bona part de la nova immigració- se’ns en va amb el PP i Cs.

I l’últim que hauríem de fer és culpar de res el català que se sent espanyol. Estem condemnats a seduir-lo: a fer-li comprendre que hi ha moltes maneres dignes i respectables de sentir-se espanyol, però n’hi ha una que és incompatible amb la democràcia, els drets humans i un futur decent per als seus fills: la que per sentir-se espanyol necessita negar i anorrear la identitat dels que se senten catalans, bascos, gallecs... Sí que hauríem de fer sentir culpable a qui sentint-se el que sigui vol que aquest “el que sigui” s’imposi als que no s’hi reconeixen. La identitat, començant per la nostra, no s’imposa: es construeix i es refà cada dia amb els que la volen compartir. I això-fiquem-nos-ho al cap- demana temps: no s’aconsegueix “passant pantalles”.

Som una nació primparada en un context polític que ens ho posa molt difícil. No ens fem trampes al solitari i juguem bé els nostres trumfos. Hem perdut totes les cartes que permeten reprimir i empresonar. Només tenim les del civisme i la democràcia. Esvaït el miratge d’una independència pim-pam, no ens queda cap més camí que l’obstinada i desobedient resistència pacífica. Com més ens acostem a l’èpica de l’antifranquisme -i això sí que ens ho posen fàcil- més a prop estarem d’una cohesió social que llavors semblava que teníem a tocar. Desemmascarats els tres mites i sabent que la partida serà llarga i aspra, ni per estratègia ni per dignitat podem renunciar a l’ideal de ser un sol poble.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF