L’ARA I ‘EL PERIÓDICO’ coincidien ahir a afirmar i lamentar -en articles sobre els resultats de les proves d’avaluació a 4t d’ESO- que gairebé la meitat dels adolescents catalans no saben redactar en anglès.
La notícia em deixa parat pel seu optimisme. ¿Algú creu que en aquest país més de la meitat dels nois i les noies de 16 anys saben redactar en anglès? Jo no. I diria que seria més exacte afirmar que gairebé la meitat no saben redactar en cap llengua.
L’obsessió per l’anglès difumina un drama més greu i estructural: l’alarmant nivell de lectoescriptura amb què se sol acabar l’ensenyament obligatori i amb el qual a bastants alumnes, massa, se’ls deixa accedir al batxillerat, cedint a les pressions dels pares.
Aquesta estratègia d’autoengany fa llum sobre una curiosa paradoxa: per regla general, els de batxillerats cientificotecnològics són millors en llengua i literatura que no pas els de batxillerats més humanístics. És a dir, els de ciències són millors que els de lletres... en lletres.
Per què? Simplement perquè ja fa anys que en una competència tan clau com la lectoescriptura, els docents, per impotència, abaixen tant el llistó que els alumnes amb més ganes de treballar, que volen més rigor i reptes, es decanten majoritàriament per les ciències. No són, per tant, millors només en ciències sinó en actitud.
I aquesta impotència docent no la mitigaran els ginys tecnològics sinó disposar d’un temps i unes ràtios que permetin al professor de llengua fer sovint una cosa tan simple i important com corregir primer a casa i després personalment davant de cada alumne una redacció.
S’aprèn a redactar sent obligat a reflexionar críticament sobre el que escrius per algú que sap escriure. Quan els docents ho puguin fer, el llistó de lletres se situarà on toca i els itineraris humanístics deixaran de ser un refugi d’indolents.
