Els límits ideològics de la democràcia

Preguntar-se si la democràcia és una ideologia i si, com qualsevol ideologia, pot esdevenir minoritària és una de les grans paradoxes del sistema àmpliament acceptat “com el menys dolent de tots”. Perquè podem, esclar, entendre que la democràcia consisteix només en unes regles de joc que permeten governar als que reben més vots, al marge de les idees que defensin. I d’aquí deriva el problemàtic concepte democràcia il·liberal, és a dir, autoritària, contrària a la llibertat d’expressió i a la solidaritat. ¿Una democràcia pot perseguir la llibertat d’expressió o discriminar ètnies, religions, opcions sexuals...? Ho han fet en una mesura o altra totes les democràcies històriques, començant per la primera, però n’hem dit democràcies malgrat –no pas obviant– aquestes greus tares, i només comparant-les amb règims més despòtics.

Perquè el concepte democràcia sostingui un ideal no el podem reduir a “govern de la majoria”, l’hem d’entendre també com un marc ideològic. I hem de concloure que tot el que en queda fora no és més democràtic pel fet de ser més majoritari. D’aquest marc en podem dir drets humans o civilització, però dir-ne així –per desgràcia– no garanteix que el subscriguin sempre majories. On és, per exemple, la majoria –i ara parlo d’Europa– que defensa els drets humans dels migrants? Són obvietats que convé repetir quan no és impossible que en l’imminent 28-A una majoria d’electors votin opcions que fan bandera –que utilitzen com a esquer– el desbordament d’aquest marc, fins i tot atacant el Papa.

Per paradoxal que sembli, ens hem de preguntar: ¿com defensem les democràcies de les majories? Les més madures tenen unes institucions i un sistema legal que en teoria no permeten traspassar certs límits. Són els límits amb què –per sort– està topant Trump. La saviesa heretada del passat, cristal·litzada en forma de lleis, posaria fre a la involució reclamada per una majoria transitòriament forassenyada. Aquest recurs, dut a l’extrem, avalaria les paraules de Felip VI: “Sense el respecte a les lleis no existeix la democràcia”.

El cert és, però, que els marcs legals de què partim tant poden servir de refugi als demòcrates com als reaccionaris. Però mai de manera indefinida. La fe en la democràcia –i en la naturalesa humana– passa per voler creure que les majories involutives són només febrades i acaben creant anticossos. Els ciutadans del Primer Món –sentint-nos amenaçats pel neoliberalisme global i els desastres ecològics– ens aferrem com podem als nostres privilegis. Privilegis enfront dels que tenim a tocar però també de milions d’estrangers desesperats –a qui barrem cruelment el pas– i de les futures generacions –a qui, vivint com vivim, deixem un planeta invivible–. Alguns s’hi aferraran amb el seu vot el 28-A –fent-ne un tot amb la catalanofòbia–, però el que tots ens hauríem de preguntar és si aquest intent poc exitós i profundament insolidari per mantenir-los és ideològicament compatible amb la democràcia.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF