AMB L'EXCUSA d'informar, mitjans seriosos ens tenen al dia de tot d'hipòtesis sobre com una mare ha mort la seva filla o de l'últim brot lasciu d'una exnena que ja és tota ella, pobreta, un producte de màrqueting.
Quan parlem de periodisme -ho hem fet aquests dies-, la primera pregunta, la pregunta clau, és: què vol dir informar? I la resposta més afinada i estimulant que se m'acut és que informem quan donem eines per transformar la realitat.
El que distingeix la informació de la xafarderia és que l'una ens fa actors i l'altra espectadors. L'una ens empeny a militar en el sentit més noble del terme i l'altra a criticar en el més mesquí.
Informar -i potser aquest és el criteri decisiu- no pot consistir mai a convertir la realitat en un espectacle, perquè mirar la realitat com a espectador és sempre morbós. Les misèries reals, a diferència de les de ficció, si no mouen a l'acció no mouen a res de bo.
Però si només és informació el que fa més eficaç l'acció, fins a quin punt ho són les tedioses picabaralles polítiques o unes breaking news tan globals que semblen marcianes? Fins a quin punt seguir l'actualitat al segon és sinònim d'estar ben informat?
La informació que té gust i fa profit és, com passa amb els tomàquets, la de proximitat, la de peu de carrer. Pot venir de l'altra punta de món però ens l'ha de servir algú en qui confiem.
És la que sempre hi ha un poderós que no voldria veure publicada, la que no confon fer un retrat fidel amb ser imparcial, perquè la imparcialitat d'un periodista sol ser la millor prova que, sovint sense saber-ho, s'ha deixat comprar.
