Una insolidaritat sistèmica
Lingüista i escriptorEls més rics no volen fer sacrificis substancials per ajudar els més pobres. Ho veiem en la crisi dels refugiats, amb nens i dones embarassades ofegant-se a frec del nostre benestar; i també dins la UE, on Alemanya continua exigint austeritat als països que pateixen més, encara que això porti als governs els antieuro; i ho veiem aquí, on els fons voltors en què grans bancs dilueixen la seva responsabilitat provoquen suïcidis entre els més vulnerables per no retardar els guanys dels que especulen amb el dret a l’habitatge.
Rics i pobres? Són solidaris els pobres? Afirmar-ho és maniqueisme demagògic quan gairebé tots volem ser més rics i no ens importa ser-ho en un món molt desigual. Només cal escoltar els anuncis de l’ONCE. Ser més ric només aïlla i facilita la falta d’empatia. Només la fa més ostentosa i obscena. Però la insolidaritat de fons es desprèn d’un valors socialment transversals. Derivi o no de l’ètica protestant -com sostenia Weber- és àmpliament compartit que enriquir-se (sense posar-hi límits) és sinònim d’èxit i dona prestigi social. No hi fa res -o hi fa molt poc- que més del 30% dels infants que ens envolten estiguin sota el llindar de la pobresa; i més del 70% dels més rics siguin defraudadors fiscals.
“Sempre ha sigut així o pitjor”, em diran els cínics. I és cert que l’altruisme en què ens volem emmirallar està fet d’illes en un mar d’egoisme. Però el motor de la història, amb sotracs i retrocessos, és el gloriós desig de ser més humans. Només ens fa feliços -en el sentit més ple i serè del terme- créixer en humanitat. I només podem ser més humans sent més solidaris. L’egoisme era i és vital per sobreviure però només l’altruisme dona sentit a la supervivència.
La columna vertebral dels valors d’una societat és el seu sistema econòmic. Si el sistema és insolidari, la insolidaritat -valgui la redundància- hi serà sistèmica. Sistèmica vol dir interclassista: de rics i pobres; de “casta” i “poble”. ¿Com és d’insolidari el sistema que, dels anys 80 ençà, ens globalitza neoliberalitzant-nos? Si la resposta és molt, o el qüestionem a fons o només tindrem una solidaritat cosmètica. Ho diu aquest diumenge, en una magnífica entrevista a l’Ara Diumenge, l’epidemiòleg Pedro Alonso. La nostra societat, contra el que proclama el bonisme progre, no és solidària. Un govern -com ha fet el del PP- retalla brutalment els ajuts internacionals, i això no li fa perdre ni un vot. Quants en pot fer perdre acollir vaixells d’immigrants (no un de sol, sinó els que calgui) i treure concertines de Ceuta? I no cal ni dir on aniran els vots.
La solidaritat no hauria de ser mai il·lusa. Cal augmentar molt la cooperació internacional pública i privada. Cal acollir els refugiats que ens toca i més. Cal deixar entrar tots els migrants a qui puguem garantir una vida digna. Però, fet això, l’allau migratòria no s’aturarà i caldrà continuar tancant portes a famílies desesperades. Sense canvis profunds en el sistema, l’egoisme seguirà sent vital per sobreviure.
