"És un deure moral reaccionar a la vulneració de drets fonamentals" Ada Colau
De la "lúcida, commovedora i contundent" compareixença d'Ada Colau al Congrés (els adjectius són d'un comentari al 3/24) se'n destaca que va deixar en pilotes els il·lustríssims que l'envoltaven i el fastigós cinisme que exhibeixen quan algú del carrer els pot, per fi, parlar de tu a tu a la cara.
No se'n destaca prou fins a quin punt ens deixa també en fals als que vivim la política com un espectacle que ofereix diàriament el telenotícies i que té la seva versió nostrada, satírica i pallassa cada dijous al vespre per a gaudi de pares, nens i avis.
"O te'n rius o rebentes", deia ahir Carles Capdevila en la seva columna. I lloava amb raó la funció terapèutica de "la rialla que salva".
Però és pertinent preguntar-se si al munt de famílies desnonades i per desnonar els podrà salvar la nostra rialla. Si no és més cert que el que ara necessiten urgentment és la nostra indignació mobilitzada.
I no tinc clar que una sobredosi d'aquest humor que es riu del mort i de qui el vetlla, alhora que ens ajuda a gestionar la ràbia i anar a dormir més tranquils, no adorm també una mica el neguit que ha d'empènyer a actuar com a societat civil.
És cert: l'humor és un immillorable tub d'escapament. Però quan la injustícia traspassa certs límits, pot ser més humana i útil socialment una explosió constructiva.
L'Ada dimarts no reia i va faltar poc perquè plorés. Anem tan sobrats d'enginy que de seguida en farem un gag. Però, per divertit que sigui, són gags tan tensos i enrabiats com el seu els que poden salvar la dignitat del país.
