La humanització dels animals

El futur del Zoo, que enfronta els seus treballadors amb grups animalistes, o l’assalt, fa unes setmanes, a una granja de porcs de Sant Pere de Vilamajor ens forcen a abordar, com a societat, debats ètics i filosòfics, i a no limitar-nos a deixar-los en mans de cert activisme. Tendim a ficar en un mateix sac progressista ideologies ja del tot integrades en el progrés moral -com la igualtat de sexes o races- i altres de força més discutibles. I fent-ho regalem a la dreta, més o menys extrema, el que li resulta fàcil vendre com a “sentit comú”.

Moltes ideologies comencen desafiant el “sentit comú” i acaben integrant-s’hi. Als 70 defensar el matrimoni homosexual era vist socialment com una aberració. Ara i aquí, és gairebé “sentit comú”. I això ens pot fer pensar que és només qüestió de temps que els animals tinguin els mateixos drets que els humans. Però en aquest debat les emocions hi juguen un paper crucial. En la recent campanya vam veure mítings d’Iglesias o Rivera acariciant els seus gossos. I Podem proposa endurir les penes per abandonar mascotes. S’adrecen a votants que volen protegir i mimar els animals que estimen. No, en principi, els que es mengen. La font de drets és, en aquest cas, del tot antropocèntrica. No es planteja si un porc és més capaç de sentir que un gat. Donen drets al gat perquè és el centre dels seus afectes, com un infant podria donar drets al seu osset de peluix.

Els humans només podem empatitzar amb els altres éssers vius humanitzant-los. No sabrem mai com sent un animal

Ben lluny d’això, i entrevistat per Terribas, l’assaltant de la granja de porcs Massin va dir: “Em preocupa molt com es normalitza la violència amb què estem tractant mares i fills. I són noies que han sigut forçades a ser mares. De fet és una violació”. “Menjar carn -va dir després- no és una decisió personal, perquè afecta una altra persona”. I quan Terribas va matisar que potser volia dir ésser viu, ell va replicar “A un altre individu”. Per a Massin, les truges són noies, són persones, perquè “tots som animals”, i totes les “persones i individus tenen dret a ser lliures i feliços”. És un exemple extrem d’activista molt jove i molt adoctrinat, però si hi ha un animalisme menys radical, més racional, hauria de deixar clar com es distancia d’aquesta manera de veure les coses. Una manera de veure les coses que, almenys en part, està determinant el zoo que tindrem, o deixarem de tenir, a Barcelona.

I és que els humans només podem empatitzar amb altres éssers vius humanitzant-los. No en tenim ni idea, ni sabrem mai, què sent de debò un animal. Malgrat això, només cal ser humanista per tenir clar que tenim l’obligació de no causar-los patiments innecessaris. I només cal ser ecologista per saber que menjar carn no és sostenible. Però esborrar o difuminar tot el que separa humans i animals, i deixar de prioritzar el patiment humà -quan n’hi ha tant-, no només atempta contra el sentit comú: té greus conseqüències. Unes conseqüències que ens obliguen a plantejar-nos seriosament què hi ha de progressista i què de sectari en el creixent i influent animalisme.

EDICIÓ PAPER 12/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF