EN PLENA SETMANA SANTA, a la platja barcelonina del Bogatell, un xiringuito ha obert una guingueta. El fet és insòlit, i no pas per motius litúrgics. Ja estàvem fets a la convivència de penitents i biquinis, però no a la de xiringuitos i guinguetes.
El xiringuito és dalt, al passeig, i la guingueta sobre la sorra. Valoro l’encert comercial d’haver trobat dos noms diferents, però juraria que cap candidat a evitar el no normatiu xiringuito -ni baret, ni quiosquet, ni xibiu, ni barracó, ni guingueta - el farà fora de les nostres platges.
I és que al xiringuito li passa una mica com al carajillo: té massa gràcia caribenya i massa arrels populars perquè diminutius nostrats o mots de ressonàncies jocfloralesques el puguin desterrar. Sobretot tenint en compte el seu origen sitgetà, que ja ha sigut àmpliament glossat.
A la guingueta, un cartell molt ben dissenyat ens fa saber que “romandrà oberta tots els dies de 10 a 18 h”. I no puc evitar tenir la sensació que és normal que un xiringuito estigui obert i una guingueta hi romangui.
I encara veig més normal que al costat de guingueta i romandrà hi trobem un tots els dies que delata que la dèria de sonar catalanesc acostuma a ser sempre companya de la inseguretat en l’ús d’un català que soni, simplement, català, i que en aquest cas optaria per cada dia.
De fet, els correctors veiem en el romandre d’aquesta frase un senyal que ens avisa, com passa amb tantes ultracorreccions, que qui hi recorre no trigarà a deixar anar un flagrant castellanisme sintàctic, format, això sí, per paraules ben catalanes.
Resumint: per mi, “El xiringuito estarà obert cada dia” és no només més natural sinó també més genuí, més adequat i per tant més correcte que “La guingueta romandrà oberta tots els dies”. Ara bé, l’important continuarà sent que ens hi puguem asseure a prendre la fresca després d’un dia de passar calor.
