La fractura semàntica

La sensació que els catalans catalanistes que veuen mitjans catalanistes perceben la realitat de manera del tot diferent dels espanyols espanyolistes que veuen mitjans espanyolistes pot haver arribat a un punt de no retorn. I espanta bastant ser conscient que aquesta impermeable incomprensió és massa sovint el pròleg de la violència. S’arriba a la violència quan el diàleg es fa impossible, i el diàleg es fa impossible -mai ens cansarem de repetir-ho- quan s’utilitzen les mateixes paraules amb significats diferents. Hi ha una fractura a molts nivells, però és la fractura semàntica la que garanteix la incomunicació i converteix éssers humans en enemics.

L’enemic, al final, és el bàrbar i el bàrbar és aquell que quan parla no s’entén res, no té llenguatge i, per tant, no és humà. Quan dos grups socials es comencen a percebre mútuament com a bàrbars, el retorn al primitivisme més salvatge està assegurat. Tendim a associar la incomunicació als significants -als símbols fònics o gràfics- i no som prou conscients que la més terrible i insalvable és la que afecta els significats. Més terrible perquè, mentre que la primera difícilment la podem atribuir a la mala fe -només ens fan falta intèrprets-, la segona no som capaços de concebre-la sense unes altes dosis de cinisme. En el primer cas tenim clar que no ens entenen, en el segon creiem que no ens volen entendre, amb tot el que això comporta d’hostilitat.

És per aquest motiu que els que treballen contra el diàleg i a favor de la guerra preparen el terreny manipulant significats. Victor Klemperer ho explica magistralment a LTI. La lengua del Tercer Reich (Ed. Minúscula). Però, a més de propiciar la violència, la capacitat d’aconseguir que les paraules signifiquin el que tu vols -com li deixa ben clar l’irritable Humpty Dumpty a Alícia- és indispensable per assolir i mantenir el poder. El control semàntic és l’avantguarda i la coartada de la repressió.

Tota nació que vol ser estat és percebuda com una amenaça per l’estat al qual pertany, però també la perceben així tots els estats amb nacions a dintre. I tots plegats conspiren per fer-la incomprensible i menyspreable des de la complicitat semàntica. Per exemple, dient-li naciona lista. Un nacionalisme que prèviamenthan carregat amb el significat “nació que vol ser estat” barrejat, en un tot indestriable, amb “exaltació desmesurada de la pròpia identitat”.

Queda en la foscor el sentit més terrible, el que es podria aplicar a tants i tants estats: “estat que vol ser nació”. La nació que vol ser estat clama pel dret a l’autogovern dels que senten que comparteixen història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. Vol fer més plural el que és uniforme i, fent-ho més plural, aprofundir en la democràcia. L’estat que vol ser nació vol convertir el que és divers i plural en uniforme destruint identitats, història, cultura, llengua, valors i voluntat de ser. Destruint democràcia. ¿A qui s’hauria d’atribuir l’exaltació desmesurada de la pròpia identitat?

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF