24/11/2018

El fong del totalitarisme

2 min

Lingüista i escriptorL’última novel·la de Sánchez Piñol, Fungus,neix de preguntar-se per què tantes societats prefereixen obeir a ser lliures. Què aboca al totalitarisme: el carisma excepcional del líder o la necessitat que té la gent de sotmetre-s’hi? Piñol, com tothom que busca racionalitat en la història, es decanta per la segona explicació. El líder carismàtic és l’anècdota. El món està tan ple de Hitlers com de virus i bacteris. Si no hagués sigut Hitler -si no hagués sigut Trump- seria qualsevol altre. És la set de submissió d’una societat la que els encimbella i fa carismàtica la seva gesticulant mediocritat. Per maldat? Per perversió? De cap manera: per absència de virtut i de bondat.

El totalitarisme, en paraules de la persona que més l’ha estudiat -la filòsofa jueva Hannah Arendt-, és com un èczema que aprofita una immunodeficiència social. No és el virus letal i raríssim, tipus Ebola, que ataca persones sanes. És el virus que sempre ens envolta i que només ens infecta i prospera quan tenim les defenses prou baixes: un virus oportunista. La metàfora que fa servir Arendt per explicar com s’escampa, “like a fungus on the surface ” [¿Ha inspirat el títol de Piñol? No en tinc ni idea], retira el focus del malvat, de l’agent extern, i el posa en la salut social i la responsabilitat col·lectiva de les presumptes víctimes.

El mal -i el mal, a tocar de l’Holocaust, tenia un referent claríssim- no és mai radical. Igual que els bolets que collim aquest dies, no té arrels. Que no tingui arrels no vol dir que no pugui ser extrem. Extrem i radical són conceptes diferents. A Arendt li van dir de tot perquè es va negar a veure en Eichmann -un dels grans criminals nazis- un ésser malèfic tipus Fu Manxú. Perquè només hi veia carències: de conversa amb un mateix, de món moral, de capacitat per pensar i sentir des del punt de vista d’algú altre. No calia perversió i fins a cert punt sobrava: perquè la perversió neix d’una imaginació que voreja l’empatia. Era un mal per defecte i, només en aquest sentit, era un mal banal. Tan banal com extrem.

En una altra metàfora també lligada a la falta d’arrels, Arendt veu el totalitarisme com una tempesta de sorra que ho acaba cobrint tot. Si hi hagués vegetació, la tempesta de sorra seria impossible. La pregunta clau davant l’avanç del totalitarisme hauria de ser sempre la mateixa: com a societat, què ens desertitza?, què ens immunodeprimeix? Els valors que destil·la un model econòmic que té com a motor la competitivitat insolidària i l’egocentrisme, que crema l’herba que, arrelant, fixa el terra, i ens converteix en grans de sorra que conviuen ignorant-se.

El mal totalitari no el podem arrencar perquè no té arrels. Només el poden aturar les arrels del bé democràtic, que sempre ha de ser radical i mai és banal. Si líders cada cop més feixistes ens manen, no és pels seus mèrits ni pel seu talent: és perquè hem perdut els anticossos que ens feien invulnerables al seu odi.

stats