Els estralls de la maduració tardana
Lingüista i escriptorL’inici de curs no crea maldecaps només als pares. Una fornada d’adolescents han de triar estudis. Sovint, sense tenir clar qui són ni què volen ser. Sé de què parlo: a finals dels 70 vaig ser un adolescent desorientat, inconstant i dispers. I ara que tinc perspectiva per analitzar-ho veig clar que va ser la bombolla de protecció familiar -parant cops que em tocava rebre- la que va retardar la meva maduresa quan més en podia treure profit. La maduració tardana -una plaga molt estesa als països mediterranis- sol ser vista amb condescendència. “Ja tindrà temps!”, et diuen. No ho veig així: l’adolescència prolongada és un pou sense fons de temps perdut que flirteja amb paradisos autodestructius. Però els estralls van més enllà. Quantes parelles trencades, sovint amb fills, perquè un o tots dos són encara adolescents!
Quin és el secret per arribar als vint madur? Haver assumit, fins als vint, totes les responsabilitats que ja es podien -i tocava- assumir. Els joves madurs tenen en comú haver sigut nens i adolescents que es van haver d’espavilar. Com en tot, esclar, hi ha predisposicions genètiques. I és també obvi que forçar madureses pot fer molt mal. Però la potència d’un jove madur, el temps que això li dona per arribar lluny, és un gran tresor. Penso ara en Juan Carlos Izpisua, punta de llança mundial de la medicina regenerativa. Abandonat pel pare als tres anys, la mare el va haver de deixar, amb dos germans petits, en un orfenat. Després va vendre torrons pel carrer, va fer de cambrer, del que fos... Quan, per fi, va poder estudiar, us ben asseguro que sabia qui era. Ultramadur als 14, es va menjar el món i la ciència.
No cal arribar a aquest extrem. El cas d’Izpisua potser només surt bé un cop de cada 100, però d’això a veure com pugen els fills en un estat de semiinvalidesa hi ha un abisme, i és l’abisme que crea vertigen al final del batxillerat o l’ESO. El capitalisme ha destruït l’entorn comunitari que exigia als infants ajudar els grans en coses bàsiques del dia a dia. En societats preindustrials era i és un ajut imprescindible -que pot degenerar en explotació-, però era i és, també, molt empoderador. Carles Capdevila parlava sovint de la importància del voluntariat social. Mirat al revés caldria insistir en l’immens mal que provoca el fet que tanta canalla pugui pujar parapetada en unes tecnologies que permeten no sortir de la zona de confort. Esperar que, vivint així, facin el trànsit del jo al nosaltres -això, en essència, significa madurar- és esperar un miracle.
Sumant-se a aquest desastre tenim un altíssim, i estructural, atur juvenil, i uns pisos pels núvols. ¿Hi ha res més aberrant que tenir a casa els pares milions de joves a qui toca formar famílies mentre es va allargant l’edat de jubilació? “Els protegim i no pateixen cap mal”, diran alguns. “Els anem buidant de potencial de vida”, diria jo. Creure que es pot posposar la maduració sine die és un error irreparable. Les coses que no es fan quan toca, en més d’un sentit, es perden per sempre.
