23/05/2020

L’efecte víctima identificable

2 min

BarcelonaEls que investiguen els impulsos solidaris saben que dos milions d’infants morint-se de fam al Sudan recapten menys diners que la foto d’un nen concret amb un nom concret. Som sempre més generosos amb una vida identificada que amb una vida estadística. És aquella que podria ser la nostra filla la que ens impulsa a actuar, no pas una dada abstracta, per molt que al darrere hi hagi milions de nens concrets tan necessitats d’ajut com el que ens emociona. El rescat d’un sol infant caigut en un pou amb focus mediàtics pot recollir més donacions en una setmana que la tragèdia humanitària més terrible en tot un any.

Aquest biaix, tan profundament humà i tan monstruosament injust, està tenint una gran importància en la manera com gestionem la crisi del covid-19. En la mesura que la política s'acosta al màrqueting i el màrqueting es basa en emocions, el criteri de la víctima identificable –un ésser vulnerable que ara identifiquem amb pares i avis– té un pes decisiu en les polítiques, i tot intent de qüestionar-lo és titllat d’inhumà. A això s’hi afegeix que el virus actua ara i aquí, mentre que les conseqüències de la gran recessió que provoquem per protegir-nos-en poden acabar matant persones en un espai i temps molt més incert.

La veritat és que sabem encara tan poc de la pandèmia que només el temps dirà si el confinament –imprescindible per evitar el col·lapse sanitari– ha sigut raonable, insuficient o desproporcionat. Però el que sí que hauríem d’anar aprenent és que una solidaritat justa no pot actuar només a cop d’emocions o de focus mediàtics. Ara resulta que descobrim el drama de les residències de gent gran. De veritat? Doncs calia ser molt perseverant mirant cap a una altra banda per no descobrir-lo fins ara.

Les residències estan com estan perquè aquest és el valor social que els donem. Allargar la vida sense allargar-ne la qualitat aboca a vegetar quan més cures necessites. Oferir feina només als productius rovella els que no ho són prou i fa que se sentin inútils. Estressar laboralment els potencials cuidadors de cada família obliga a subcontractar els deures filials. Són totes aquestes opcions –sabudes, assumides i molt prèvies al drama que acabem de descobrir– les que fan de les residències el que són.

I ara, a cop calent, voldríem convertir cada residència en un petit hospital. De debò? ¿Tenim els mitjans per fer-ho quan un terç dels nens i nenes que viuen a Catalunya ja estaven abans de la crisi sota el llindar de la pobresa? ¿No deu ser que els que poden pagar residències als pares pesen molt més socialment que els que no poden pagar escoles bressol als fills? ¿No deu ser –dit més cruament– que uns són “els nostres pares” i els altres són “els seus fills”, i que només els primers són víctimes identificades? La crisi que ve crearà molts dilemes ètics. De diners n’hi haurà pocs i de necessitats moltes. Avançar en igualtat i no retrocedir en democràcia passarà per no ignorar les víctimes que ens costa identificar.

stats