La democràcia no passa per la identitat
El lúcid i necessari article d’ahir de David Miró (Qui vol assassinar el catalanisme?) evidencia la feblesa d’alguns dels fonaments -d’algunes de les conviccions- sobre els quals s’ha bastit el Procés. Però, com sol passar, hi ha el perill que els fonaments més inconscients i informulats siguin també els més difícils de refer. Informulats no perquè sí: perquè resulten poc presentables. I d’aquests el més nuclear és el que vincula identitat i democràcia (i dic democràcia com podria dir drets humans ). La pregunta clau seria: fins a quin punt un processista creu -o, més ben dit, sent- que es pot ser alhora profundament espanyol i profundament demòcrata?
És obvi que l’espanyolitat hereva directa del franquisme -la que més s’exhibeix- té unes arrels i una saba autoritàries. Però ¿no pots “sentir-te espanyol” de cap més manera? ¿No se sentien espanyols Machado o Hernández (alhora que se sentien andalús i valencià)? ¿Ha deixat d’existir l’altra Espanya? No negaré que el nacionalisme espanyol, embolicant-se en la rojigualda, no ajuda gens a veure-la. I no costa argumentar que l’espanyolitat, des de la matriu castellana que reconquereix i uniformitza inquisitorialment, ha perdut tants trens de la modernitat, s’ha tancat tant en la seva pròpia intolerància, que sembla que li és consubstancial un cert grau de demofòbia. Però, alerta!: ¿com era la catalanitat fa uns pocs segles? Una identitat és molt més que els seus avatars històrics i mai deixa de ser un punt de partida irrenunciable cap a una humanització més plena.
Res fa més el joc a Cs que donar per bo que només es pot ser espanyol tal com ells ho entenen. Res tenyeix més de taronja l’ex cinturó roig que el xenòfob dilema: “Només pots ser demòcrata (i català) si deixes de ser espanyol”. I res fa més mal als de Rivera que la reivindicació d’una espanyolitat republicana que avui no és ni més ni menys testimonial del que ho era l’independentisme fa uns decennis. Una dita molt nostra afirma “De la família se’n pot dir però no se’n pot sentir”. Convertir el “sentir-se espanyol” en suspecte fa venir ganes a qui se’n sent d’enrocar-se en la seva identitat i, per desgràcia -com passa amb tots els replegaments-, no són demòcrates ni progressistes els que lideren aquest procés.
I la mateixa reflexió es pot aplicar al gran tema d’aquests dies: la lluita contra el jihadisme. No falten veus que insisteixen en el caràcter intrínsecament totalitari de la identitat islàmica. Un discurs que equival a dir-li a la comunitat musulmana que ha de renunciar a ser qui és si vol deixar de ser sospitosa. Però, altre cop alerta!, tot canvi no traumàtic, tota transformació en positiu, passa per evolucionar partint del que som i retenint en el trànsit la seva essència. És en el buit d’identitat que els que prediquen la violència troben seguidors. Si els Younes no se senten d’aquí, malgrat la gran feina de l’escola, és perquè bona part de la societat rebutja i estigmatitza de moltes maneres una part substancial del que són.
