Quant val la nostra vida?
Un fet rellevant d’aquesta pandèmia -que pocs gosen remarcar-és l’enorme consens social que ha generat l’opció de combatre-la paralitzant la vida social i assumint el desastre econòmic que això comportarà. I és encara més rellevant si mirem les xifres de mortalitat -en quatre mesos uns 100.000 morts d’una població mundial de 7.800 milions (un 0,0013%)-, i les comparem amb les d’altres pandèmies i, concretament, amb la del 1918 -en onze mesos uns 25 milions d’una població mundial de 2.000 milions (un 1,25%)-. ¿Com es va alterar llavors la vida social dels països que no estaven en guerra? Ens en dona una idea El quadern gris de Josep Pla. És cert que el jove escriptor de vegades sentia calfreds, pensava en la mort i es prenia “un gran bol de llet calenta amb un raig de conyac”, però fora d’això anava cada nit a la tertúlia. Pensem, a més, que aquella grip feia estralls entre els joves. Com ens la prendríem ara? Als EUA, on va matar gairebé mig milió de persones en nou mesos -la meitat d’entre 20 i 40 anys-, va rebre una escassa atenció mediàtica: el gran tema era la Primera Guerra Mundial (que, per cert, va fer menys morts). La població estava habituada a suportar epidèmies i tampoc tenia la impressió que s’hi pogués fer gran cosa.
La clau de l’immens contrast és que ara tenim més clar què és un virus i com es transmet. Sabem, per tant, què s’hi pot fer i, sabent-ho, és molt difícil que no ho fem. També és cert que esperem de la medicina una mena d’assegurança de vida. No és que aplaudint cada nit els sanitaris els hi vulguem posar pressió, però assumim com a normal que ens salvin. Perquè salvar-nos i sobreviure ja és més una exigència que no pas una expectativa. La nostra vida, la de la majoria de nosaltres, ha passat a ser un fi en ell mateix. I se’ns fa inconcebible concebre-la com a mitjà. Fins i tot els pocs polítics que defensen no paralitzar el país, com el ximple Bolsonaro, no s’atreveixen a dir “Tant és que mori molta gent” sinó que parlen de gripezinha.
No em malinterpreteu: jo soc el primer que m’apunto al vitalisme egocèntric pensant en mi i els meus. Però el cert és que aquest aferrar-nos al risc zero, que sembla tan humà, pot acabar sent ben poc humanitari. Si les vides -com apuntava Miquel Puig el 28 de març- sí que tenen un preu en el món real, el més solidari seria evitar que unes sortissin caríssimes i les altres regalades. Puig veia raonable el mal que es fa a l’economia amb el confinament si això comportés que cada una costés fins a 2,3 milions d’euros, però ¿és un preu assumible per al conjunt de la humanitat? Perquè el mal que estem fent a l’economia -si no girem els nostres valors com un mitjó-acabarà tenint unes conseqüències desastroses enormement desiguals. El preu, en molts casos, serà amb vides. I no tindria res d’humanitari estar disposat a pagar-lo mentre no es pagui amb la pròpia. Un lema tan bonic com “Posar sempre la vida davant l’economia” ens podria acabar servint de coartada per posar unes vides -les nostres- davant unes altres.
