Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

La concordança d''haver-hi' (i 4)

Ahir vèiem que haver-hi forma part d'un grup de verbs en què el subjecte té algunes característiques d'OD, com ara que sol anar darrere el verb ("Ha sortit el tren", "Hi ha el teu amic") o que es pot pronominalitzar amb en ("De trens en surten sovint", "D'amics teus n'hi ha(n) uns quants").

Això també passa amb el subjecte de l'anomenada passiva pronominal ("S'ha(n) d'elegir dos delegats", "Se n'ha(n) d'elegir dos") o amb verbs com caldre ("Calen dos delegats", "En calen dos").

En tots aquests casos el caràcter híbrid, entre subjecte i OD, del nom que va amb el verb fa que la concordança vacil·li o variï dialectalment.

Segons afirma Solà, els dialectes nord-occidentals que no fan concordar haver-hi ni la passiva pronominal, tampoc fan concordar sempre verbs com arribar o caldre . I, així, diuen: "Aquest any arriba molts turistes" o "Cal uns quants hòmens".

Això fa pensar que en el dialecte central i el valencià -en què la concordança és la norma general- convertir haver-hi en una excepció contradient l'ús espontani suposa, a la pràctica, reprimir un fenomen genuí i esperable des d'un punt de vista lingüístic.

Com ja vam comentar, la rigidesa normativa en aquest punt sembla que respon a un estigma heretat de les gramàtiques castellanes i, de fet, ens obliga a imitar el castellà.

Es tracta, però, d'un d'aquells casos en què la norma ha penetrat tant que una marxa enrere unilateral fa més mal que ve. Hauria de ser el mateix IEC qui, en la futura i esperem que pròxima gramàtica, la flexibilitzés, de manera que aquell dia en què "potser s'hauran d'admetre" apuntat per Coromines no acabi sent el del Judici Final.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF