Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

La concordança d''haver-hi' (2)

Fabra, en una conversa filològica del 1923, denuncia dos defectes en l'ús d' haver-hi : la concordança que trobem a "Hi han quatre homes" i l'absència d'hi a "No pot haver res que l'interessi tant".

Diu que aquest segon defecte es deu a la imitació de l'espanyol, però que, en canvi, el primer és "d'origen popular". I enlloc explica per què aquesta concordança, que a principis del XX la gent feia parlant i sovint escrivint, l'hem de considerar un defecte que cal corregir.

La curiosa paradoxa és que de les dues correccions que proposa la segona impedeix que imitem el castellà i la primera ens força a imitar-lo. En aquest últim cas, com vam veure ahir, hi pesava l'estigma social que associava concordança a incultura, però -el detall és crucial- no pas en l'ús del català sinó del castellà.

Fabra no en torna a parlar fins a un curset del 1934, quan la qualifica de "no acceptada literàriament", però en els tres cursets posteriors la defensa cada cop més decididament, tal com explica Solà al volum 6 de Pompeu Fabra . Obres completes .

Finalment, a la seva gramàtica pòstuma -publicada per Teide el 1956, vuit anys després de la seva mort-, diu que "no hi ha cap raó prou forta per què no puguin ésser admeses" construccions com "Hi han dos homes", fins aleshores considerades incorrectes.

Això últim, però, no ho deia la gramàtica de Teide. Una nota a peu de plana ja advertia que algú, en nom de l'IEC, havia deixat el text "essencialment intacte". Aquest algú era Joan Coromines, que ho va convertir en "potser algun dia s'hauran d'admetre".

I és que en ple franquisme, ningú tenia dret a qüestionar Fabra, ni tan sols ell mateix.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF