SI ALGUNA FITA marca l'origen d'aquesta dura crisi és la derogació el 1999 de la llei Glass-Steagall, que s'havia creat el 1933, en la lúcida ressaca de la Gran Depressió, per impedir als bancs de dipòsits ser bancs d'inversió.
Si alguna amenaça ens força a replantejar-nos l'actual model econòmic és la científicament fonamentada relació entre el canvi climàtic i l'acció humana.
Si algun prejudici no pot reforçar algú mínimament culte i sensible és el que afirma que capacitats innates expliquen, en part, que els homes destaquin més en ciències.
Hi ha un senyor, però, que té el dubtós mèrit d'haver desafiat la prudència en tots tres àmbits. Ardent apòstol de la derogació de la Glass-Steagall, no veu en el creixement cap perill per al planeta i gosa apuntar certa ineptitud intrínseca femenina.
Es diu Larry Summers i, segons la cadena CNBC, passarà a ocupar d'aquí poc un dels càrrecs que més pot determinar el grau de benestar o misèria de la humanitat en els pròxims anys: el de president de la Fed. ¿S'ha tornat boig, Obama, o simplement salda un deute amb els que l'han encimbellat?
Hem assumit que la desregulació ha col·lapsat l'economia però ens resistim a admetre que prendre poder a la política per donar-lo als mercats afebleix greument la democràcia.
Si els neoliberals, com intueixo, volien poder i diners, són uns cracs. S'han forrat fins a la nàusea i, quan per lògica els hauria de fer vergonya sortir de casa, segueixen pontificant com si res. A la Fed, sí, però també a TV3, que té un rumbós deixeble del Larry d'economista de capçalera.
