21/07/2011

El cel pot esperar

1 min

Aquest savi té un trilingüisme tan promiscu que de vegades no saps en quina llengua et parla. El peatge que paga l'Eduard/Eduardo per haver negligit l'estudi de la materna és que ara se li fica per tot arreu, com si es vengés de sentir-se menyspreada. Ni Dalí ni Pla parlaven l'anglès i l'espanyol amb un accent tan empordanès.

Els seus cabells són com una aura que fa joc amb la bohèmia bufanda que feia arrufar el nas a Tarradellas. Parla un català creatiu, que veu el cap humà semblable a un crustacé : la closca fora i la carn a dins. I hi intercala frases en castellà, com per fer-se més intel·ligible. Té els bioritmes tan baixos que s'ha adormit a classe buscant una paraula.

Aquest fill de metge rural de batxillerat californià ha passat del materialisme històric a l'etereïtat científica. Seria injust demanar-li que toqués de peus a terra: l'un el té en la utopia i l'altre en la immortalitat.

Sap quines tecles pitjar al cervell per ser feliç, però manté un posat tristoi, entre melangiós i desvalgut. És gat vell i sap que, en un país d'envejosos, val més fer cara de màscara mortuòria.

S'ha posat al costat dels indignats perquè això el rejoveneix i no fa cap mal a la venda dels seus llibres. I, tanmateix, quan se'ls mira, no pot evitar que se li escapi un aaaiiii entre comprensiu i resignat, el mateix amb què clou un genial espot. I és que ja se sap: gent jove, pa tou.

stats