L’antiracisme com a ideologia
BarcelonaTenint raó gairebé en tot, una part del moviment Me Too i de l’antiracisme desfermat per la mort de George Floyd corre el perill de derivar cap a una caça de bruixes: una pulsió social en què una massa humana identifica el Mal en persones concretes i creu que, cremant-les -ja sigui a través del foc, les xarxes socials o la iconoclàstia-, s’està purificant. I no, el Mal és part consubstancial de la condició humana, i el Bé és un ideal: hi podem aspirar, però no el podem posseir. Dividir la societat o els països en racistes i no-racistes és tan ridícul com dividir-la en egoistes i no-egoistes. Cada consciència viu dividida. Manté una batalla interior que encara s’està lliurant quan la mort la sorprèn.
La necessitat d’objectivar el Mal és tan humana com infantil. Les meves filles, quan surt algú nou en un conte, em pregunten: “Però és bo o dolent?” I ja els començo a dir, sabent que les frustro: “És bo i dolent alhora”. Ens passa amb les persones i amb les idees. Només som capaços d’abordar la complexitat humana amb ideologies. I tota ideologia, per noble que sigui, simplifica, conté excessos i distorsions, incloent-hi l’antiracisme. Per això les millors idees tenen derives injustes o estúpides. ¿És de sentit comú? Potser sí, però si poguéssim inocular aquest relativisme s’extingirien els votants d’ultradreta.
I, mirant a l’esquerra, ens podria alliberar de la plaga de la correcció política, un fonamentalisme progre que també vol objectivar el Mal per després cremar-lo. L’objectiva en uns prejudicis lligats a unes paraules. I ens diu: “Els nens i nenes no són racistes ni masclistes. És la societat la que fa que ho siguin”. El mal és, doncs, fora d’ells, i si no el deixem entrar no entrarà. No els deixis, per tant, llegir aquests contes, veure aquestes pel·lícules, perquè el mal és allà, a punt d’infectar-los. Confinem-los entre murs de gruixuda correcció política i veureu com les nenes juguen a futbol i els nens bressolen nines.
Les races són vestigis de milions d’anys d’humanització biològica. Part de la humanitat, nascuda negra, es va emblanquir per aprofitar millor l’escassa llum de certes latituds. La humanització cultural és una part ínfima de la nostra història com a espècie. Però no partim, com tampoc ho fan els nens, de l’antiracisme. L’antiracisme és una fita del nostre procés d’humanització. És la cultura la que ens fa antiracistes, i no serà destruint-la sinó assumint-la i aprenent a llegir-la que els trets racials ens seran tan indiferents com la manera de vestir. Dimecres Ferran Sáez lamentava que en les sèries situades l’any 5000 encara hi hagués negres, xinesos o blancs. L’entenc però no crec en l’estratègia d’acabar amb el racisme subsumint-nos en una raça de color de gos com fuig. Barregem-nos, sí, des de tots els punts de vista, però no renunciem a ser diversos, perquè sense diversitat no hi ha barreges. Els prejudicis no els derrotarem acabant amb les races, els gèneres, les llengües..., els derrotarem amb cultura, i la cultura s’alimenta de diversitat.
