08/08/2020

L’absurditat (in)qüestionable

2 min

A mesura que pugen les xifres d’aturats, també entre els joves i preparats, és més difícil obviar com és d’absurd que tants cobrin un subsidi per no fer res mentre hi ha tanta feina pendent, i tan urgent, per evitar les catàstrofes col·lectives que ens assetgen. Vivim junts, cada cop més amuntegats, i cada cop més allunyats d’un sentiment de tribu. Vivim junts ignorant-nos. Al quart hi pot haver dues universitàries que dediquen el lleure a mirar sèries, mentre al tercer dues nenes de 7 anys amb pares teletreballant tenen de cangurs unes pantalles que cada dia van matant les futures lectores que podrien ser. ¿Tan difícil és que les veïnes de dalt s’apuntin a la sèrie fascinant d’iniciar els infants en la lectura (amb mascaretes si cal)? ¿Cal que ho organitzi el Bargalló?

Tenir feina, fer feina, hauria de ser sempre -en una societat sana- fer alguna cosa que fa que tots puguem viure, i que visquem millor. Mirant-ho així, l’atur se’ns revela només com un espectre del capitalisme. Ho torno a dir: se’ns acumula la feina que cal fer no pas per viure millor -que també- sinó per sobreviure. Des de la casa on escric veig una muntanya amb un sotabosc atapeït. El bosc s’ofega i demana a crits que el deixin respirar abans que el foc ho arrasi tot, incloent-hi béns i cases, incloent-hi extrossos i exbancals que eren horts no fa tants anys, quan la verdura no ens arribava refrigerada, i sense cap gust, travessant mars. El bosc demana a crits que el netegin i que, compactant la brossa forestal, se’n faci habitatges sostenibles que, si convé, aixequem entre tots, com els amish a L’únic testimoni.

Però cada dia més gent s’aïlla a casa seva mirant realities o futbol, jugant amb consoles, apostant online o intentant lligar per Tinder. Per tinder, un mot anglès que justament vol dir material ultrasec que fàcilment s’encén. El tinder que s’acumula any rere any al bosc que caldria netejar i, en part, reconvertir en conreu, perquè -aviat ho descobrirem- els bitllets que fabrica a tot drap el BCE no són comestibles. Tenim una tecnologia incomparablement superior a la dels besavis que es deixaven l’esquena, la vida, per treure menjar de la terra. Tenim milions de persones parades. I tenim, només girant la cantonada, incendis d’una voracitat desconeguda. A què esperem?

Doncs esperem que algú vegi el bé comú en forma de negoci i la feina que caldria fer en forma de treballadors que, explotant-los, et facin milionari. Perquè aquest és l’únic motor que ara tenim. I també ho espera una administració pública que quan pot ho externalitza tot. Esperem que enciams i tomàquets ens arribin, gairebé regalats, gràcies a l’esforç inhumà dels sensepapers. Esperem el que mai podrà ser: que netejar el bosc i recuperar conreus sigui un negoci. I tant ens fa que sigui d’importància vital si no permet que un espavilat s’hi faci ric. En aquest model econòmic, una feina pot ser imprescindible i no crear llocs de treball, perquè els crea la cobdícia i no la solidaritat. Aquesta és l’absurditat inqüestionable que un dia -per sobreviure- haurem de qüestionar.

stats