Volem que saltin la tanca?

L’aval del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) -el mateix en què tant confiem en termes de Procés- a les anomenades devolucions en calent i la decisió del govern del PSOE d’augmentar un 30% l’altura de les tanques de Ceuta i Melilla poden ser vistos com un gran fracàs de l’Europa progressista. Si qui ha de vetllar pels drets humans sembla que els negui i un govern de centreesquerra blinda fronteres, ¿quin referent institucional els queda als que clamen “Volem acollir”? Aquesta comprensible perplexitat ha coincidit en el temps amb la visita a Barcelona del prestigiós demògraf italià Massimo Livi Bacci, que ha fet algunes reflexions que val la pena tenir en compte.

Xavier Graset, entrevistant-lo al Més 3/24, va assegurar que alguns països estaven dividits “entre el que pensa la majoria de la gent, disposada a acollir refugiats, i el que acaben practicant els governs, que és aixecar tanques”. Poc després Bacci va venir a dir gairebé el contrari: “Necessitem immigrants però la majoria no volen immigrants”. En què quedem?, què vol la majoria? Com a lingüista sempre m’ha fet l’efecte que la clau d’aquesta contradicció està en l’ús distintiu o indistint de refugiat i (im)migrant. Cert progressisme fa sinònims els dos termes perquè li sembla, amb raó, que davant de persones que s’estan jugant la vida -pensem en l’ Open Arms rescatant una pastera- diferenciar entre el desplaçament forçós (refugiat) i el voluntari (migrant) no se sosté. Però si jugar-se la vida els fes automàticament refugiats -i no necessitessin superar cap procés d’asil- ¿hi hauria una majoria social disposada a acollir tots els refugiats? No ho sembla,i potser per això Bacci creu que “encara que sigui molt difícil” cal mantenir la distinció.

La política es mou en el terreny del que és possible i del mal menor. No, per desgràcia, en el dels grans principis i el que ens demana el cor. Si no hi ha -i no hi és- una majoria social que vulgui obrir fronteres, l’únic progressisme democràticament viable ara mateix pel que fa a immigració és regular-la de la manera que suposi el mínim patiment i la màxima justícia. I encara estem molt lluny d’aconseguir-ho. Demanar més als polítics és demanar-los que se suïcidin políticament. De fet, el repte acaba sent, tal com el planteja Bacci, el contrari del que apuntava Graset: no es tracta d’aconseguir que els polítics facin cas a la majoria social partidària d’acollir refugiats, sinó d’aconseguir que una majoria social deixi de rebutjar l’entrada d’immigrants i, en conseqüència, de castigar electoralment els polítics que en són partidaris. Per més que apel·lem als principis, Europa només es deixarà de blindar quan suficients majories en cada estat entenguin que deixar-hi entrar moltes més persones no només no amenaça el seu benestar sinó que és vital per mantenir-lo. I l’únic que les pot convèncer d’això és una entrada governada políticament que rebi el suport econòmic i social imprescindible perquè la convivència entre els que arribaran i els que ja som aquí no sigui conflictiva.

EDICIÓ PAPER 28/03/2020

Consultar aquesta edició en PDF