Quan Sepharad no escolta

"Que no sigui, però, la cançó de l'odi, nascuda de la injusta i llarga humiliació"

Salvador Espriu

En la poesia de Salvador Espriu hi ha alguna cosa monàstica, prou allunyada de la vida perquè totes les seves passions se sublimin en un sentiment genèric de compassió cap a una condició humana que és massa fràgil i tràgica perquè mereixi ser odiada.

És un poeta cívic en un sentit molt terapèutic: el d'ajudar a cicatritzar ferides perquè un poble humiliat mantingui la dignitat i no es posi a l'altura moral dels seus enemics. I, en aquest sentit, pot ser considerat el poeta de la Transició.

Ara mateix això el pot perjudicar força, perquè estem travessant una febrada anti-Transició. La veiem com un temps de silencis covards, de tèrboles complicitats, d'oblits forçats que han anat aplanant el camí perquè torni el malson de sempre.

Però l'ètica d'Espriu no ha sigut mai de renúncia i té molt clars els seus objectius. "Escolta Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures" va ser el lema de l'ANC per a la Diada. El repte que el poeta ens proposa és mantenir la fermesa del propòsit sense perdre la noblesa dels sentiments.

Del seu missatge n'hem de retenir que cap humiliació no ens farà perdre la dignitat mentre no deixem que ens envaeixi l'odi.

Quan Sepharad no escolta necessitem més que mai la mirada serena d'Espriu, perquè de motius per a l'odi mai no en faltaran, i l'error més gros, el que aboca a la violència, és oblidar que la veritat és un mirall esmicolat en fragments petitíssims, "i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d'autèntica llum".